Aquesta obra d’Alejandro Casona fou estrenada l’1 d’abril de 1949 a Buenos Aires, durant el seu llarg exili.

“Los árboles mueren de pie” és un cant a la nostra existència, a la màgia de viure; a totes aquelles persones que sempre estan dretes, com un gran arbre, sense importar que per dins, en el seu interior, se sentin corcades o trencades, ja que les seves arrels sempre s’alimenten d’esperances, de records, d’allò en què creuen i els eleva l’esperit, encara que la terra on els ha tocat créixer algunes vegades sigui inhòspita i estèril.

Deixeu-vos portar per aquesta “ONG” filantròpica, que l’únic que pretén és donar una mica d’esperança, il·lusió o simplement un somriure.

Mauricio: De los males del cuerpo ya hay muchos que se ocupan. Pero ¿quién ha pensado en los que se mueren sin un recuerdo hermoso?