ESPAI PEL RECORD (30)

ELISA GUAJARDO VILLANUEVA (1955 - 2009)

L'ELISA era una noia de 25 anys, veïna de l'Eixample i treballava com a secretària de direcció. No havia sentit a parlar mai del Cercle ni entrava en els seus plans pujar dalt d'un escenari fins que la seva parella, ALBERT VIDAL, li va dir que tenia moltes ganes de tornar a fer teatre. N'havia fet de més jove i ho trobava a faltar. Coneixia el nostre soci Fernando Sesé i aquest el va animar perquè entrés al Cercle.

Ell es va integrar de seguida a la secció de Teatre com a actor i director i ella l'acompanyava i, a poc a poc, anaven fent amistat amb la gent de la casa i participant en els diferents actes socials de trobada i convivència.

Quan li preguntaven si li agradava el teatre, sempre deia que sí, però només com a públic. Afirmava que ella seria incapaç de sortir en un escenari i admirava les persones que ho feien. No obstant això, com que sempre assistia als assajos amb l'Albert, es va anar fixant també en les tasques "invisibles" que fan possible aixecar els espectacles com, per exemple, la regidoria.

"El diluvio que viene" , poca estona abans de començar "la pluja

Quan l'any 1987 el director Rafael Gimeno va començar a preparar l'espectacle musical "El diluvio que viene", li va preguntar si volia ser la seva regidora. I, juntament amb el Carles Compte, van ser dues peces imprescindibles de l'èxit del projecte i van entomar un repte majúscul: fer ploure a escena. S'havia construït un recorregut de mànegues de goma que conduïa l'aigua de l'aixeta dels vestuaris fins a l'escenari. La goma foradada travessava tot l'escenari de cap a cap a una alçada suficient perquè, quan l'aigua hi passava, queia simulant una pluja que, convenientment il·luminada, produïa un magnífic efecte màgic. Ella era l'encarregada de calcular el moment precís que calia obrir l'aixeta perquè es fes "realitat" la pluja.

A partir d'aquesta primera experiència i, com sol passar sovint quan es fan bé les coses, altres directors i directores la volien com a regidora. Tenia fama de persona ordenada, metòdica i responsable. No se li escapava cap detall i, en pocs anys, en va aprendre molt.

L'any 1991 ella i l'Albert es van casar i ho van voler celebrar amb la gent del Cercle a qui ja consideraven com de la família.

Amb el seu marit Albert a l'Estel, on també va col·laborar molts anys com a regidora.

Paral·lelament a aquests anys de bonança, una mala notícia va sacsejar la seva vida: li van diagnosticar una esclerosi múltiple. Ho va encaixar amb prou valentia i positivitat i es va proposar continuar fent les coses que li agradaven tot i les molèsties i dolors que comportava la malaltia.

Anys més tard, i després d'acabar el mandat del president Jordi Doncos, l'Albert i el Joan Roca van posar-se al capdavant d'una candidatura i li van demanar a l'ELISA si volia assumir el càrrec de tresorera. Això va ser entre els anys 2003 i 2008. Com era habitual en ella, va portar el càrrec de manera impecable i, sobretot, va vetllar pel bé econòmic de l'Entitat. Tenia clar que la casa la portem entre tots els socis/es i que som responsables del seu manteniment. S'expliquen dues gestions especialment reeixides que va portar a terme.

D'una banda, va reduir la llarga llista de persones que s'havien endarrerit en el pagament de les quotes i va procurar que altres persones que venien per la casa a fer activitats sense ser socis, se'n fessin. Això no va ser tasca fàcil i es comenta que es va guanyar crítiques negatives per part d'algú, però ella actuava amb plena coherència personal i corporativa.

Una altra gestió complicada que va haver d'afrontar va ser el pagament endarrerit d'una subvenció de la Generalitat per l'adquisició d'equips tècnics pel teatre. Se'ns va atorgar una subvenció pública per la compra d'uns materials, però el Cercle havia d'avançar els diners i era una quantitat alta. La Generalitat va pagar la subvenció, però no directament a nosaltres, sinó a l'empresa a qui havíem comprat els materials. Aquesta empresa estava situada a Madrid i, curiosament, feia l'orni a l'hora de tornar-nos els diners de les compres amb la subvenció que ja havien rebut. Veient que la gestió es dilatava en el temps i que l'empresa ens donava allargues, l'ELISA va agafar-ho pel seu compte i els va fer una "persecució" implacable amb mil i una trucades i cartes fins que, finalment, el Cercle va recuperar els diners.

Poc després d'acabar el seu mandat en el Consell Directiu, li van diagnosticar un càncer de pulmó i va morir pocs mesos després.

Era una dona de conviccions sòlides, amb una determinació per tot allò que creia just i correcte i, alhora, poc amiga de la notorietat. Li agradava passar desapercebuda, fer la feina que tocava sense fer soroll, ajudava a qui li ho demanava i gaudia de la companyia i l'amistat dels qui l'envoltaven.

GRÀCIES, ELISA, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!

A REVEURE!