RAFAEL GARCIA FERRER (1899 - 1977)
Se’l coneixia amb el nom de “Senyor Garcia” i només el podem recordar els més grans del Cercle.
Era baixet, prim, calb i tenia la veu aguda. Parlava fluixet i la seva presència era tan discreta que hi havia socis que no el coneixien ni sabien que dalt a les golfes hi tenia un espai de creació on gairebé hi feia vida.
Allà estenia els papers a terra ocupant tota la sala i pintava amb una destresa admirable i amb un cigarret sempre penjant dels llavis. D’allà van sortir decorats per als millors teatres de l’època com el Liceu, el de la Passió d’Esparreguera, el Tivoli, el Romea i d’altres d’arreu d’Europa, tal com consigna el breu article que li va dedicar la Gran Enciclopèdia Catalana: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/rafael-garcia-i-ferrer
Un dels encàrrecs més importants de la seva carrera artística va ser l'elaboració dels dibuixos del pavelló dedicat al Marroc a l'Exposició Universal de Barcelona a l'any 1929. Va viatjar a aquell país per inspirar-se i va fer una bona feina.
Ell disposava d’un espai per treballar dins del Cercle i, a canvi, pintava decorats per a nosaltres. Durant molts anys, els decorats de paper que penjàvem a les representacions de “l’Estel de Natzaret” eren fets d’ell. Una autèntica meravella. En conservem uns quants, però se n’han hagut de llençar uns quants més ateses les noves normatives oficials que es van anar imposant sobre la prevenció d’incendis.
És interessant ressaltar que ell mateix es preparava les pintures amb pólvores i aigua.
La canalla del Cercle d’aleshores s'acostava a les golfes a veure com pintava. Habitualment, es mostrava simpàtic amb ells, però a vegades els feia fora per por que li trepitgessin la feina feta.
Va tenir un fill, tres netes i un net. Justament, una de les netes - l’Imma - ha vingut al Cercle un parell de vegades per conèixer l’Entitat i l’espai on havia pintat el seu avi. Comenta que els seus germans grans van tenir ocasió de venir al Cercle a veure'l pintar, però ella és la més petita i es lamenta de no haver-lo pogut arribar a conèixer personalment i li agrada quan li expliquem anècdotes d’ell com, per exemple, el dia que es va trencar un peu mentre era al seu taller. Es va fer de nit, no podia avisar ningú i va tancar el Cercle. Va passar la nit assegut a la butaca que tenia a les golfes i va esperar, pacientment, que la família s’adonés de la seva absència i l’anés a buscar. El mòbil li hauria estat molt útil…
GRÀCIES, SENYOR GARCIA, PER LA SEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
Amb la seva esposa i el seu fill.
