MERCÈ SUBIRATS PITARC (1909 - 1985 ?)
Ens fa una il·lusió especial presentar-vos una sòcia molt antiga que va decidir dedicar-se en cos i ànima al Cercle. Parlem, doncs, d’una autèntica sòcia activa i compromesa amb l’Entitat en una època on les dones solien quedar-se més aviat tancades a casa quan es casaven per ocupar-se de la criança dels fills i d’acompanyar el marit.
La Mercè Subirats, o “Senyoreta Subirats”, com tots l’anomenàvem i tractàvem sempre de vostè, vivia amb la seva germana Teresa al carrer Santa Rosa. Les dues eren solteres. La Mercè era modista i confeccionava roba a mida per a una gran clientela del barri.
A l’any 1939 va entrar al Cercle en qualitat de sòcia protectora (*), just acabada la Guerra i es va ocupar del vestuari de totes les representacions teatrals de la casa, de les sarsueles i, sobretot, de l’Estel, fins que es va morir. A vegades, simplement el supervisava i d’altres vegades el retocava o confeccionava especialment per a l’ocasió.
La moral que imperava després de la Guerra era franquista i catòlica i la nostra Entitat, en aquell moment, representava aquests valors. Això explica que la Senyoreta Subirats tingués cura del decòrum en el vestuari de les noies i no tolerés que es veiés ni un centímetre de pell més enllà del que ella considerava correcte. Per tant, feia servir tuls, gases, llaços i mànigues per tapar escots i espatlles.
Les sòcies del Cercle actuals d’una certa edat se’n recorden i expliquen un munt d’anècdotes referents a aquest zel encobridor de cossos.
Per exemple, a l’any 1963, en un festival de l’Esbart Santa Fe, va posar un retall de roba negra damunt dels cossets o “corpinyos” de les dansaires perquè considerava que eren massa escotats. Quan el director de l’espectacle les va veure, va posar el crit al cel i va dir que o es treien aquell afegit o ell no començava l’espectacle.
També es comenta que les actrius, abans de sortir a escena, es treien el retall afegit amb agulles de cap i que la Senyoreta Subirats, quan se n’adonava, les feia cridar, els portava un altre retall de roba i els hi cosia per evitar que se’l tornessin a treure.
No obstant aquest tarannà, era innegable la gràcia que tenia en col·locar la roba i els complements com els mocadors al cap.
La Cati Sesé explica amb molta delicadesa com vestia les Maries de l’Estel:
“Els dos anys que vaig fer de Maria sí que la vaig disfrutar! Jo ni em bellugava i ella m’anava posant una peça damunt de l’altra. Era tot un ritual; cada plec de la roba l’havia decidit ella amb una agulla aquí, un imperdible allà... i al cap primer el vel blanc i després el blau i, al damunt, uns clips pels cabells... i mentre ens vestia, ningú la podia molestar. Ho feia com si fos una cerimònia i per a ella i... per a nosaltres realment ho era.”
El seu camerino era el del costat de la porta d’entrada dels vestuaris on ara hi ha el número 1. Per això, les més antigues de la casa encara diuen “el camerino de la Subirats”.
Li donem les gràcies pel seu bon fer, per la seva professionalitat, pels seus dissenys exclusius que va pensar i confeccionar per a nosaltres. Eren d’un gust exquisit i estaven molt ben elaborats. Un dels més coneguts i que s’ha conservat fins avui és el del Satanàs.
Allà on estigui, li fem arribar el nostre record, agraïment i homentage.
GRÀCIES, SENYORETA SUBIRATS, PER LA SEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
(*) Sòcia protectora: era la condició que tenien les dones que volien formar part d'una entitat com la nostra o com d'altres del barri. Pagaven la quota, però no podien participar a les assemblees, no tenien veu nii vot en res i, naturalment, no podien ocupar cap càrrec. Tampoc els comptava l'antiguitat. Només podien participar en algunes activitats i, habitualment, havien d'anar acompanyades dels seus marits.
Aquesta situació es va anar revertint socialment als anys 60 del segle XX, se'ls va reconèixer l'antiguitat i, poc a poc, van anar ocupant espais d'opinió, decisió i participació.
