CARLES BELLOSTA MAÑES (1937 -- 2000)
L’article d’aquest gran company sortirà més breu del que voldríem ja que, en aquest moment, no tenim contacte amb ningú de la seva família per a que ens pugui aportar informació.
Els que vam tenir la sort de conviure-hi, no ens n’oblidem. El Carles va ser el nostre apuntador durant els anys 70, 80 i 90. Gairebé durant 30 anys va ser amic de tots i coneixia als actors de la casa millor que ningú.
En els 70 i 80, fer teatre amateur no era fàcil, però si molt il·lusionant. En aquells anys, els horaris de feina eren diferents, es treballava fins a les 8, les 9 o, fins i tot, fins a les 10 de la nit. Sortir de la feina i anar corrent cap a l'escenari del Cercle, trobar els amics i assajar de 10 a 12, era fantàstic.
Poder representar totes aquelles obres que es van fer, amb només un o dos mesos d'assajos hauria estat impossible sense l'ajuda del Carles. Amb ell, apreníem el text en els assajos i durant la representació sabíem que estava pendent d'aquella paraula que se'ns resistia i de qualsevol problema. Era capaç de distingir perfectament el que era una pausa actoral – o també anomenada “pausa dramàtica” - del que era un macrosilenci alarmant. Perquè, fer d'apuntador és molt més que llegir el text, i ell ho sabia fer molt bé.
Un cop, en una obra còmica, els actors es van fer un embolic i, improvisant, van aconseguir tirar endavant i mentre el públic reia i ells esperaven l'ajut del Carles, van veure espantats com ell es recargolava de riure en el seu forat i, de cop, tancava el llibre. Sempre li ho van recordar.
Quan als 90 es va fer fora el coverol ( conegut de tota la vida com “la concha” de l’apuntador), el Carles, va començar a apuntar des de cametes o des d'algun lloc accessible del decorat: una porta, una finestra, ... (Durant aquesta etapa, a vegades el públic sentia el text dues vegades).
Una altra anècdota divertida va ser quan fèiem una mena de monòleg-conte de la Patrícia Highsmith. En escena només hi havia un sofà i les actrius estàvem més o menys assegudes al damunt. El text era molt llarg i tenia, a més, la dificultat afegida que calia dir tota la puntuació ortogràfica (punts, comes, signes d'admiració, d'interrogació, cometes, lletra cursiva, ...) I ell, per tal d'ajudar, va decidir col·locar-se assegut a terra darrera el sofà durant tota l’obra.
Quan els actors i actrius del Cercle que formaven part de companyies professionals anaven de “bolo” per tot Catalunya i les Espanyes, ens ajudava a muntar el decorat tant si es tractava de teatre de text com de Sarsuela. Ho va fer durant molts anys.
Era un home molt divertit i un bon amic de tothom. Era un plaer tenir-lo a prop i li encantava comentar les incidències que havien passat durant les representacions.
Coneixem poques dades concretes de la seva vida. Sabem que tenia dues filles, que s’havia quedat vidu des de jove, que treballava com a comptable i que passava les tardes i vespres a diferents entitats i grups de teatre amateurs on feia d’apuntador. S’integrava de ple en cada companyia on col·laborava i la seva presència irradiava bon humor, confiança i alegria.
Ens va deixar massa aviat i d’una manera tan sobtada que ens va costar molt fer-nos-en la idea. Conservem per sempre el seu bon record i les fotografies de les companyies on sempre hi era present. El distingirem pel seu somriure.
GRÀCIES, CARLES, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
