LLUÍS SOTILLOS FLAMERICH (1943 - 2013)
La vinculació d’en LLUÍS amb el “Círcol” venia de molt lluny, ja que els seus pares es van conèixer al Cercle. La seva mare - Pilar Flamerich Mauri - era filla dels conserges.
El seu pare - Gregorio Sotillos Sotillos - va morir als 46 anys quan en Lluís en tenia tres. Era el petit de quatre germans - Jordi, Montserrat i Joaquim - i es portava vuit o nou anys amb el germà que el precedia.
Va estudiar al col·legi “La Salle” de Gràcia. Era un bon estudiant i, des de petit, el feien recitar el dia del “Germà Director”. Sembla que ja demostrava gust i facilitat per la declamació.
Va acabar els estudis de comerç als 13 anys i, immediatament, es va posar a treballar: primer a “Aislamientos Suberina”, després a l’”Editorial Aymà” i, més tard, a “Construcciones B. Thomas Sala” on va estar gairebé 22 anys i dels 40 anys fins a la seva jubilació treballà com a comptable a unes empreses, feina que va obtenir gràcies al seu gran amic Josep M. Mussons.
Des de sempre, va estar lligat al Cercle. Cada diumenge hi assistia amb la seva família.
Es va integrar molt aviat a la secció de Teatre, passió que va heretar del seu pare, ja que havia participat en algunes obres i va destacar especialment en el paper de Sant Miquel a L’Estel.
Un dels primers papers del LLUÍS va ser una breu aparició a la sarsuela “La Verbena de la Paloma” de Tomás Bretón de los Herreros quan tenia 15 anys.
Des de llavors, va actuar en moltes obres en papers secundaris o principals. A ell tant li feia, el cas era fer teatre i tampoc li importava acceptar un paper que un altre havia rebutjat.
Des de molt jove i preparat per l’Edmon Marés - pel qual en LLUÍS sentia una gran admiració i afecte -, va actuar a “L’Estel de Natzaret” i alternava els papers de Sant Miquel i Naïm. Ell opinava que, com a actor, era millor el paper de Naïm, però sentia una gran estima pel Sant Miquel ja que l’havia interpretat el seu pare.
Era molt actiu, nerviós i la casa li queia a sobre. Vivia pràcticament al Cercle. Col·laborava en la Secció d’Esports i, habitualment, formava part de la taula dels àrbitres dels partits de bàsquet.
També ballava a l’Esbart i li agradava molt jugar al billar i al xapó. I, quan tenia una estona lliure, jugava al tresillo amb socis veterans.
Abans dels 20 anys, va entrar al Consell Directiu i va ser durant molts anys el secretari de l’Entitat, primer amb el Rafel Espinós i després amb en Jaume Sesé. Anys més tard, va ser tresorer amb la Rosa Martí.
Li agradaven tots els esports com a espectador. El futbol era una altra de les seves passions, era un culer entusiasta i, fins a la seva defunció, va ser soci del Barça i assistia a tots els partits.
Les persones que el van tractar diuen que el LLUÍS era un home responsable, ordenat, metòdic, treballador i compromès. Així i tot, s’explica l‘anècdota que, quan era jove i devia anar enderiat i amb moltes coses al cap, es va despistar i no va recordar que havia de sortir a escena.
Es veu que estava al Camp del Barça veient un partit i es va preguntar: “què deuen fer aquesta tarda al Círcol?”. De sobte, li va fer un salt el cor quan va recordar que feien teatre i que ell formava part de la companyia de l’obra que representaven aquella mateixa tarda! Va sortir apressadament del camp, va agafar un taxi i va arribar a temps de vestir-se i fer la funció. Quina mala estona devia passar!
El LLUÍS era molt intel·ligent, posseïa un coneixement enciclopèdic i una vasta cultura. Afeccionat a la música, al teatre i al cinema, no es perdia cap espectacle del Cercle.
Després de la mort del senyor Marés, va ocupar-se de preparar a la Mercè Andreu i a la Beatriu Riera com les primeres dones que van fer de Sant Miquel.
L’any 1970 es va casar amb la també sòcia MONTSERRAT ROSQUELLES i van tenir dos fills, L’Enric i en Francesc.
A més de L’Estel, va actuar en “La fierecilla domada” de W.Shakespeare, “Todos eran mis hijos”, “Panorama desde el Puente” , “La muerte de un viajante” d’Arthur Miller, “La Baldirona”, d’Àngel Guimerà, “El pleito matrimonial del alma y el cuerpo” de Calderón de la Barca, “Els porucs” de Ramon Franquesa Comas, “La venganza de don Mendo” de Pedro Muñoz Seca i en d’altres.
"La muerte de un viajante" 6 de març de 1965
Direcció: Joan Roca
Companyia (d'esquerra a dreta): Juan José Trias, Joan Comellas, Lluís Bellés, Jordi Campillo, Joaquim Rubio, Joana Pons, Joan Zanny, Margarita Comas, Aureli Oslé, Anna M. Rosquelles i Lluís Sotillos.
"Els porucs"
Lluís Sotillos a la dreta
Al mig, Fede Palet
A l'esquerra, Edmon Marés
Una història bonica és que uns quants membres de la secció de Teatre van tenir l’oportunitat d’actuar a TV2 amb l’obra “Un día en la gloria” de Víctor Ruíz Iriarte. El LLUÍS formava part de l’elenc i els dirigia en Joan Roca. Situem-nos als anys 60.
De sarsueles, a més de “La berbena de la Paloma”, va participar a “Los sobrinos del capitán Grant”, de Manuel Fernández Caballero, “Los gavilanes”, de Jacinto Guerrero, “La del manojo de rosas” de Pablo Sorozábal i en d’altres. Tenia bona veu i sortia al cor, si no tenia algun paper de lletra.
Va patir un infart als 57 anys i se’n va sortir bé. Es cuidava, però feia vida normal.
Dissortadament, als 69 anys va agafar un càncer i va morir l’any següent.
Feia les coses no per destacar, sinó perquè li agradava fer-les o perquè considerava que era el seu deure. Defensava les seves opinions amb convenciment, però respectava les dels altres. Era una persona íntegra i, des de la seva posició a Consell, procurava tenir en compte el parer dels socis.
Va formar part activa en la Comissió del Centenari del Cercle (2003).
El Cercle va ser una part molt important de la seva vida; li va aportar moltes alegries, però hi va dedicar molt esforç i va fer-hi molta feina sense esperar cap reconeixement.
GRÀCIES, LLUÍS, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
Comments