JOSEP LLUÍS ROS RIERA (1929 - 2005)
El JOSEP LLUÍS ROS - o senyor Ros, com molts l’anomenàvem - va ser President del Cercle durant un parell de mandats a finals dels anys 60 i fins a mitjans dels 70. El vicepresident que l’acompanyava era el seu bon amic Jaume Sesé qui també assumiria la presidència un parell de mandats més.
El JOSEP LLUÍS i el seu germà Tomàs anaven al Cercle des de petits - abans de la Guerra - amb els seus pares Tomàs i Teresina, grans “circolistes” i ell, un dels Presidents Honoraris de l'Entitat.
Al pare li agradava molt el teatre i va ser un dels homes que va interpretar el paper de la Verge Maria de L’ESTEL durant els anys en què estava prohibit que les dones sortissin a l’escenari.
Professionalment, el pare del JOSEP LLUÍS era director del Banco Hispano Colonial i aquesta circumstància, en començar la Guerra, va provocar que els anarquistes l’agafessin amb el conseqüent trasbals de la família perquè no sabien quina havia estat la seva sort, atès que hi havia grupuscles descontrolats que mataven persones pel fet de ser empresaris, banquers o per guanyar-se bé la vida i/o tenir relació amb l’Església Catòlica.
El van tancar al castell de Montjuïc i, per mediació del coronel republicà Escofet, en va poder sortir i va sobreviure amagat durant la Guerra al poble de La Garriga. El JOSEP LLUÍS recorda l’angoixa que van passar perquè no el descobrissin i, sobretot, la gana que van patir. Opinava que el seu pare era una bona persona, un home d'una gran bonhomia i de consens.
En acabar la Guerra, tant el Cercle - com altres entitats de Gràcia - es van convertir en llocs segurs i de trobada per a les persones que es van aliar ideològicament amb el bàndol dels guanyadors - que coneixíem com “els nacionals” -. Els socis podien compartir i practicar la religió Catòlica i combregaven amb unes idees i preceptes morals molt semblants, els quals eren revisats constantment i censurats per l‘autoritat competent, a fi que ningú s’apartés del camí socialment “ben vist”. Tenien un estil de vida similar i, com també és comprensible, vivien amb alegria el final de la Guerra.
La família ROS, doncs, va tornar al Cercle i el JOSEP LLUÍS s’hi va fer un home i dues de les seves grans aficions eren els esports i la muntanya, les quals va practicar a través dels equips de bàsquet i de la secció d’excursionisme.
Va conèixer la seva parella - MONTSERRAT AMETLLER - al metro de Lesseps, ja que ella l’agafava cada dia per anar a treballar.
Expliquen l’anècdota que els pares d’ella - quan van saber que començaven a festejar - van anar a la parròquia de Josepets a demanar referències d’ell al rector i aquest el va posar pels núvols perquè, a més de ser soci del Cercle, era dels grups d’Acció Catòlica i, per tant, un “partit” del tot recomanable.
Es van casar i van tenir cinc fills. Tota la vida van viure a Gràcia, però la família no es va lligar al Cercle. Només el JOSEP LLUÍS - que s’hi sentia molt vinculat emocionalment - seguia anant-hi i procurava estar al dia de tot i col·laborar el que li demanessin.
Home d’acció i també de consens - com el seu pare - i líder natural de grups, es va comprometre amb el Consell Directiu i la presidència. Va sanejar l’economia de l’entitat i, entre altres lluites veïnals, va implicar-se en contra de la Via O, un projecte començat per l’alcalde José María Porcioles que pretenia construir una gran avinguda que uniria la plaça Lesseps amb la plaça Joanic. Dividiria Gràcia en dues zones, faria desaparèixer les places del Nord i la de Joanic, així com afectaria de ple diversos equipaments com l’escola de la Salle i els Lluïsos. I uns 30.000 veïns quedarien sense casa. Tot això en nom del “desarrollismo”, de la modernitat i de l’especulació immobiliària. Es va aprovar l’any 1976, però no es va poder portar a terme a causa de la tossuda oposició veïnal.
Quan va acabar l’època de la presidència, en JOSEP LLUÍS va desconnectar gradualment del Cercle i va desenvolupar altres projectes personals i familiars.
L’any 2003 va patir un limfoma que es va complicar amb un pneumònia i va patir molt. Va morir als 77 anys.
El seu fill Oriol, metge de professió, explica que les radiografies van evidenciar que tenia els pulmons molt ennegrits, talment com si hagués fumat tota la vida. En comentar-ho a l’hospital, es va saber que el JOSEP LLUÍS no havia fumat mai, però sí que havia patit els efectes del tabac com a “fumador passiu” en les innombrables hores de reunió a la sala del Consell Directiu on gairebé mai s’obrien les finestres - pel fred o per evitar que se sentissin les converses al carrer - en una època on es fumava a tot arreu amb total impunitat i no es tenien en compte els drets dels no fumadors. Recordem que la primera llei antitabac és del 2005 i es va anar endurint fins que al 2011 es va aprovar la definitiva. Massa tard per a ell.
Una vegada més, ens fa il·lusió dedicar aquest espai a recordar i agrair la tasca de tantes persones que, durant més o menys anys de la seva vida, van regalar temps i disponibilitat a fer créixer i avançar la nostra entitat.
GRÀCIES, JOSEP LLUÍS, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
Comments