top of page
Buscar

ESPAI PEL RECORD (36)


LLUÍS VELASCO ALDA    (1940 - 2019)




En LLUÍS venia al Cercle des de jove amb una bona colla d’amigues i amics amb qui conservaria l’amistat durant molts anys. Vivia al carrer Santa Peronella, a Sant Gervasi.


Era joier de professió i treballava a “Sardà”, una empresa molt gran de joieria, situada al barri de les Tres Torres, que tenia un centenar de treballadors.


L’apassionava la seva feina i destacava per ser ordenat i meticulós.


L’arribada de la RAMONA - la seva futura parella - al Cercle va ser casual i reflecteix un dels costums dels anys seixanta del segle passat. La noia estava “fent d’espelma” a una amiga, tal com li havia demanat la mare de l’amiga perquè no volia que sortís sola amb el xicot que li agradava. La RAMONA no va agafar amb gaires ganes aquest encàrrec, però quan va veure que la parella anava al Cercle i que era un lloc ple de jovent i activitat, es va animar. Ella no hi havia entrat mai i, de seguida s’hi va trobar ben acollida i ja no li va saber gens de greu acompanyar l’amiga.


Un vespre, segurament després d’una tarda de teatre o de cinema al Cercle, la colla es va quedar xerrant i se’ls va fet tard. En LLUÍS es va oferir a acompanyar-la amb la seva moto Vespa un tram de camí fins a casa seva. La RAMONA vivia al carrer Olot, davant mateix del Park Güell. Un altre detall de l’època era que no estava ben vist que un xicot - si no tenia el “títol” de promès oficial - acompanyés una noia fins a casa.



Es van enamorar i, de manera habitual, el LLUÍS l’acompanyava un tram de camí  fins que un dia uns veïns van advertir la família de la noia que la RAMONA sortia amb un home casat. L’esbroncada que va rebre ella, en arribar a casa seva, va ser de campionat. L’única “prova” que tenien els veïns per fer aquesta afirmació era l’anell de “sello” que portava ell. L’endemà, el LLUÍS la va acompanyar fins a la porta de casa seva, va trucar i es va presentar.


La parella es va casar l’any 1967 i van tenir un fill i una filla - Jordi i Gemma -.





Ell continuava treballant com a joier i ella va haver de deixar la seva feina com a dependenta - que li agradava molt - en una botiga de roba infantil a la Travessera de Gràcia per “recomanació” de la família, ja que no estava ben vist que les dones treballessin un cop casades; se suposava que els marits havien de tenir prou recursos per mantenir-les.


La parella anava al Cercle cada diumenge a veure cinema o teatre - alternativament - i a trobar-se amb nombrosos amics i coneguts com la família Tort-Domènech, la Margarita Comas, la Mercè Andreu, l’Anna M. i la Montserrat Rosquelles, les famílies Espinós, Palet, Cruzate, Sancho, Doncos, Gimeno, la Rosa M. Manich, la Montse Gràcia...


L'equip de matrimonis compartint un àpat.

D'esquerra a dreta, el consiliari, mossèn Pere Solano, Magda Puig i JOsep M. Espinós, Jordi Roca i Anna M. Rosquelles, Lluís Sotillos i Montserrat Rosquelles, Fede Palet i M. Carme Dalmau, Bea Riera i Rafel Gimeno i Ramona Vivó i Lluís Velasco.



La RAMONA recorda aquesta època amb estimació i nostàlgia i afirma allò que, amb el pas dels anys i les generacions, els socis i sòcies sentim quan obrim la porta del Cercle: que som a casa i convivim amb una altra família.


Amb el pas dels anys, es va deixar de fer cinema i el teatre va guanyar protagonisme. El desig i la necessitat d’oferir espectacles més ben elaborats i dedicar-hi més temps, va estimular la il·lusió per millorar les produccions, tècnicament parlant, i un quartet de bons amics i persones artísticament inquietes, van muntar “l’equip de cabina”. Ja n’hem parlat en altres articles d’aquesta secció de “l’Espai pel record”. Recordem que eren en CARLES TORT, en JORDI TORT, EN RAFEL GIMENO i el protagonista d’avui, LLUÍS VELASCO, que portava el SO.


L'equip de cabina envoltat d'altres tècnics i tècniques:

Agenollats. Carles Tort, Elisa Guajardo, Rafel Gimeno, Bea Riera, Carles Compte i Carles Bellosta

Drets: Xavier Tort, Jordi Tort, Isidre Comellas, Jordi Vilamú, Pere Gurmaches i Lluís Velasco



L’equip va néixer l’any 1982. Quan va morir el RAFEL, l’any 1990, el seu fill MARC el va substituir. Altres circumstàncies personals i familiars i, sobretot, la sobtada mort del CARLES l’any 2009, va propiciar la dissolució de l’equip.


La RAMONA explica que, en aquella època, quan arribaven al Cercle, el LLUÍS desapareixia i es tancava a la cabina amb els companys. Hi passaven hores i hores aprenent, provant coses noves, assajant... Eren feliços.


Aquí veiem en Carles, en Lluís, en Marc i en Jordi i, al mig, un joveníssim Pol Quintana.






En una cerimònia dels “Telons de vidre”, el LLUÍS ens va sorprendre sortint a escena a interpretar en “playback” la cançó “My way” caracteritzat de Frank Sinatra. Va ser una revelació! Ho havia preparat tan en secret que ni la Ramona en sabia res. Un èxit! Inoblidable!





La vida familiar també transcorria amb placidesa. Una anècdota va ser que l’empresa va oferir al LLUÍS d’anar a treballar al Brasil en una sucursal. Abans de portar-hi la família, hi va anar ell sol durat uns mesos a veure com s’hi adaptava. Quan va tornar, va decidir que es quedaria a Barcelona perquè, tot i que les condicions econòmiques i d’allotjament eren excel·lents, no el va convèncer portar els seus fills a un país amb una diferència tan gran de classes socials i on governava el caciquisme.




Els fills es van fer grans i feien la seva vida. L’any 2008, a causa d’uns temes d’herències, el LLUÍS i la RAMONA van deixar Barcelona i es van instal·lar a Cardedeu on vivia la seva filla.



Ell encara treballava i es va endur la seva estellera i les eines d’orfebre per seguir treballant des del poble, però la crisi del 2008 va afectar l’empresa i es va veure obligat a avançar la seva jubilació.




Imatge d'una estellera o taula de joier.


La RAMONA va estar contenta de poder donar-la, juntament amb les eines del LLUÍS a altres joiers perquè les aprofitessin.





Se sentia molt enyorat de la feina i del Cercle i, tot i que venien de tant en tant a veure teatre, no era el mateix.


Va conèixer un jove joier i es va oferir a ajudar-lo, però no es van acabar d’entendre per què el LLUÍS continuava sent un home ordenat i meticulós i sembla que el jove treballava d’una altra manera.


Actiu de mena, es va oferir a posar ordre en els arxius i comptes d’una colla sardanista. Els va tocar la loteria, ja que en LLUÍS s’ocupava de l’organització de les ballades, de la feina de despatx i de la revista.


Per seguir potenciant el seu talent artístic, als darrers anys de la vida es va apuntar a classes de dibuix i li agradava molt.


L'any 2003, el Consell Directiu el va convidar a participar a la Comissió del Centenari i va estar molt content d'aportar la seva vivència i idees per la celebració.


Als anys 2013 i 2015 va patir dos ensurts amb el cor i va recuperar prou bé l’energia i l’ànim per seguir fent coses.


L’any 2018 se li va detectar un càncer de pulmó amb metàstasi al cervell i va morir.


La RAMONA recorda amb tristesa els seus darrers mesos de malaltia breus i intensos i agraeix l’atenció personalitzada del Pades i del Servei de Pal·liatius a l’hospital de Granollers on, a més de les cures del cos, un violinista entrava a la seva habitació i li preguntava: “Què vol que li toqui, Lluís?” I ell responia, sense dubtar: “My way”, de Frank Sinatra.





GRÀCIES, LLUÍS, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!


A REVEURE!

 

Comentários


bottom of page