JOSEP MOTA GALINDO (1948 - 2012)
El JOSEP o “el MOTA”, com també se’l coneixia i anomenava, va ser un soci molt estimat i va dedicar la seva activitat al Cercle vinculat a la secció de Teatre. Tots els qui vam tenir la sort de tractar-lo i fer teatre amb ell, recordem el seu caràcter bonhomiós i tarannà pacífic. Era un home que estimava, es deixava estimar i es feia estimar.
Gracienc de tota la vida, va néixer i viure la seva infantesa a la plaça de la Unificació – o plaça de la Revolució – segons l’època de què parlem.
Els seus pares – Camilo i Victòria – eren actors “amateurs” i feien teatre a la Cooperativa “La Lleialtat” (actual Teatre Lliure de Gràcia) i ell, de ben petit ja actuava i ballava allà.
També estaven lligats als cors del Clavé, ja que el pare n'era membre i cantava al bar Canigó i, per Nadal feia de JONÀS a l'Estel de Natzaret al teatre de Sarrià.
El JOSEP va fill únic i va perdre la mare quan tenia divuit anys. Aleshores, el seu pare i ell se’n van anar a viure junts a un pis del carrer Betlem, ja que els van enderrocar la casa. El pare va morir uns anys després.
Al JOSEP, a més d’actuar, li agradava molt cantar i ballar. De ben jove, ballava a l’esbart a la Cooperativa "La Lleialtat" i més endavant, va formar part de l'esbart de l'Orfeó Gracienc fins que va marxar a la "mili". En tornar, va col·laborar en diferents àmbits artístics com, per exemple, va treballar amb “La Trinca” al Romea en un parell d'espectacles com a membre del cor, ja que es volia dedicar professionalment a l’espectacle.
En aquest interval de temps, en JOSEP va entrar al Cercle a participar en els espectacles “BALL DE RAMS” i “L’ALEGRIA DEL CUPLET” de la mà d'en Joan Prats que n'era el director.
De seguida es va sentir molt ben acollit: col·laborava amb l’esbart Santa Fe del Cercle, actuava al teatre, cantava en sarsueles i feia amics.
L’any 1977, va muntar la coreografia d’un gran espectacle que es va dir “TOT” juntament amb el JORDI DONCOS (direcció musical) i RAFEL GIMENO (direcció escènica).
Arran de la seva antiga relació amb l'Orfeó Gracienc, els va demanar col·laboració per aquest espectacle i va entrar força gent jove com el PERE VENTURA i la MARCEL·LINA GENÉ – o “MARÇA” –, els quals ja s'hi van quedar.
En pocs mesos, el JOSEP i la MARÇA es van enamorar i es van casar.
La cerimònia es va celebrar a l’espai de la Capella - ja que abans era una capella de veritat on cada dissabte al vespre s’hi oficiava la missa vespertina i s’hi havien celebrat alguns casaments i primeres comunions -.
Per aquest reportatge, ens ha fet gràcia posar les fotos dels nuvis baixant l’escala de la Capella fins a la Sala de Descans com a espais de referència.
El JOSEP va treballar com a artista i va ser fidel a aquesta vocació fins al final. Ocasionalment i de jove, ho combinava amb altres feines fins que va entrar a la companyia d’espectacles infantils “La Trepa” situada al teatre Regina de Gràcia. Hi va estar una colla d’anys.
També s’apuntava a tota mena de col·laboracions com, per exemple, sortir a uns vídeos per la presentació de l’obra “Història de Catalunya” amb música de JORDI DONCOS a la Fira del cinema i música “Sonimag” (1963-2015)
En aquesta foto el veiem acompanyat del seu gran amic EMILI MONERA. L’Emili feia de “Jofre, el Pelós" i el MOTA feia de “rei francès” en una gravació sobre la "Llegenda de les quatre barres".
El JOSEP va viure una època molt feliç treballant amb la companyia del Regina, actuant en moltes produccions teatrals professionals i, sempre que podia, en el teatre del Cercle.
Són tantes les obres en què va participar que en farem un resum.
"LOS EMPEÑOS DE UNA CASA" de Sor Juana Inés de la Cruz
"OLVIDA LOS TAMBORES" El Josep està assegut al mig envoltat de la
Montse Gràcia, la Beatriu Riera, Josep Gràcia,
Santi Sans, Josep M. Valero, Rafael Gimeno
i Josep Sardà
"EL CRIAT DE DOS AMOS" de Carlo Goldoni.
Ell està al mig vestit de negre envoltat de la Marça, del Jordi Doncos, Emili Monera, Montse Cros, Eduard Doncos, Francina Martí, Vicenç Lagé, Lluís Monclús, Josep Gràcia, Eduard de Vicente, Montse Gràcia, Fede Palet, Fernando Sesé, Cati Sesé, Mercè Subirats, M. Carme Dalmau, David Doncos, Aurora Campillo, Montse Caellas, Cinta Palet.
Amb el temps, la MARÇA es va adonar que, a més d'estimar el JOSEP, també estimava el LLEONARD QUINTANA. En lloc de callar o viure aquest amor en silenci, els ho va decidir plantejar i els dos van estar d'acord en compartir obertament, en llibertat i sense prejudicis, la vida amb ella des del respecte i la intimitat de cadascuna de les parelles per separat.
L’any 1983 va néixer el POL, fill de la MARÇA I EL LEO. Es va criar amb la seva mare i els dos referents de pare amb qui convivia. El petit POL va fer de nen Jesús i de pastoret a L’Estel mentre el JOSEP ens delectava cada Nadal amb el seu JONÀS, un dels personatges més emblemàtics que interpretava – aparentment sense cansar-se – un any rere l’altre. Calculem que va fer de JONÀS durant més de 35 anys i no hi ha dubte que va ser un gran referent per als actors que el van interpretar després que ell. Seria lògic pensar que el JOSEP se sentia cofoi d'interpretar el mateix paper que havia fet el seu pare quan ell era petit.
Amb el pas del temps, el LEO va refer la seva vida fora de la parella, sense trencar la relació i el respecte personal entre ells.
L’any 1987 va néixer l’ANNA, filla del JOSEP i la MARÇA. Es van sentir molt feliços fins que, al cap d’uns mesos, van observar uns signes de retard en el desenvolupament de la criatura i els van donar el diagnòstic que la nena patia una profunda discapacitat. La notícia va ser devastadora per la parella.
L’any 1990, el JOSEP i la MARÇA van preparar el muntatge “YO ME BAJO EN LA PRÓXIMA, ¿Y USTED?” d’Adolfo Marsillach. L’espectacle fou un èxit, però va ser l’última vegada que van actuar junts.
Al cap d'un temps es van separar i el JOSEP seguia amb el teatre i amb la cura del POL i l’ANNA quan li tocava veure’ls.
L’ANNA, finalment, va ser necessari que entrés a viure a una institució i a partir del moment que la MARÇA va refer la seva vida i va marxar fora de Barcelona, el JOSEP i el POL van decidir viure junts perquè el noi no hagués de canviar d'escola ni d'amics, facilitant-li la vida i el creixement. En JOSEP tota la vida li va fer de pare en el sentit educatiu i afectiu de la paraula.
El POL, a partir de l’adolescència, va recuperar la relació amb el LEO, mantenint sempre la relació amb en JOSEP qui, en tot moment de la vida – i més en públic– mantenia el somriure, el bon humor i, sobretot, la passió pel teatre.
A més dels escenaris, va actuar en sèries de TV3 com “PLATS BRUTS”, “L’UN A L’ALTRE”, la TV movie “EL PREMI” i en diverses pel·ícules com “EL EMBRUJO DE SHANGAI” de Fernando Trueba.
El MOTA sempre ha estat un apassionat de L'ESTEL i, juntament amb la Rosa Martí, la Mercè Martí i la Beatriu Riera, van dirigir un "ESTEL INFANTIL".
I continuava fent teatre amb nosaltres sempre que la feina li ho permetia la qual cosa, pels companys/es de la Secció, era un autèntic regal.
També li agradava fer de director. Per exemple, va muntar un espectacle a l’entorn de textos d’Enrique Jardiel-Poncela que es deia "POR OBRA Y GRACIA DE JARDIEL PONCELA".
Ara bé; el seu projecte teatral més personal va ser, sens dubte, el monòleg “EL VOCALISTA” escrit i interpretat per ell mateix.
Abans de complir els seixanta, el JOSEP va començar a estar delicat de salut. Després de superar una etapa crítica, va fer possible un altre dels seus somnis: dirigir L’ESTEL i abocar-hi les seves idees.
Va dissenyar una escenografia moderna i trencadora que ens va sorprendre tots per l’originalitat i la combinació dels colors.
Al cap de poc, un càncer de pulmó va ser definitiu.
Amb tot i això, a principis de l’any 2012, pocs mesos abans de morir, se li va presentar una ocasió inesperada. El dramaturg i director Llàtzer Garcia li proposava interpretar un personatge en l’obra “LA TERRA OBLIDADA” a la sala Flyhard. Era un drama familiar molt trist i ell feia d’un pare vell i malalt que havia decidit deixar de parlar. Només es comunicava amb el públic a través de la mirada.
A la vida real, ell estava molt delicat, però la il·lusió, les atencions de la companyia i l’escalf dels amics del Cercle que el vam anar a veure, van suposar un darrer regal impagable.
Copiem un fragment d’una de les crítiques de l‘obra que es van publicar i de la qual se sentia especialment orgullós:
“La interpretació de JOSEP MOTA és absolutament angoixant; sense paraules, expressa la seva desesperació, la d’un vell oblidat. És un treball d’interpretació teatral absolutament fascinant. Tot el seu treball és a base d’expressions de la cara i de debò que sap expressar-se i “diu” tot el que vol dir amb silencis, amb mirades, amb expressions que esgarrifen tant els espectadors que també acabem desitjant que parli d’una punyetera vegada.”
Miquel Gascón i Imma Barba (“Voltar i Voltar")
El "Mota", a més d’estimar el Teatre, era un gran amant de la lectura i la música clàssica, els quals també el van acompanyar fins al final.
Li agradava estar informat de tot el que succeïa al món, així que seguia tots els mitjans d’informació, des de la CNN o la portera de la casa del costat. Amb el seu amic EMILI, va descobrir les noves tecnologies i es va treure un “màster” de “feisbuc” on hi penjava informacions i fotografies de les seves actuacions.
Els qui el vam conèixer, afirmem que era una persona afable i acollidora que estimava els seus fills i els amics amb bogeria. Responsable amb la feina, alegre, optimista, amable i obert amb tothom.
El JOSEP va tenir el temps just de fer les funcions de la temporada a la Flyhard i el dia 10 d’abril ens va deixar.
Quan li feien entrevistes i li preguntaven pel seus estudis i formació, sempre deia “la meva universitat: el món. La meva empresa és una fàbrica d’experiències diverses amb imaginació, somnis i rialles. El meu institut són els amics, el meu referent filosòfic, Grouxo Marx, i els meus interessos, el món, el dimoni i la carn.”
GRÀCIES, JOSEP, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
Al cap d’uns mesos d’aquell mateix any 2012, el seu amic EMILI, el POL, el LEO i el XAVI SEGÚ li van preparar un homenatge molt emotiu a partir de fotografies, fragments del seu “videobook” i vídeos domèstics on van incloure-hi el número més representatiu del seu espectacle “El vocalista”: “EL DIRECTOR D’ORQUESTRA” amb música de “Suite del Gran Canyó” de Ferde Grofé.
Tenim la sort de disposar de l’enllaç amb el muntatge que es va projectar al Cercle. Als qui no el vau tractar, us convidem a veure'l. Us agradarà conèixe’l.
Aquell vespre, els qui omplíem la platea - amb els ulls negats de llàgrimes - li donàrem les gràcies per tants bons moments viscuts i, en sortir a la sala de descans, vam rebre un rosa vermella que ens va fer somriure tot recordant que ell mateix ens la va regalar el dia que va estrenar “EL VOCALISTA”.
Enllaç de l'homenatge al JOSEP
(Us recomanem una mica de paciència. La música comença a 1'36''. Abans, només hi ha la foto fixa de presentació)
Comentários