
SÍLVIA MORILLO VERDEJO (1963 - 2011)
La SÍLVIA era una nena gracienca que vivia amb els seus pares i les seves dues germanes al carrer Sant Lluís.
Anava a l’escola Reina Violant, al costat del Cercle. Semblava inevitable, doncs, que acabés fent-se sòcia del Cercle però, en realitat, hi va entrar primer la seva germana gran, la BET, a l’època que es va fundar el nostre Agrupament Escolta “JOSEP CARNER”. Al cap de pocs anys, la SÍLVIA juntament amb la seva germana petita, la GEMMA, també van entrar al Cercle per formar part de l’Agrupament, concretament a “L’Estol”, que era la unitat de les més petites/tits.

La família es va mudar al carrer Astúries davant mateix de la plaça del Diamant on jugava moltes tardes i caps de setmana amb amigues i veïnes – en una època on els infants jugaven més al carrer - i a la plaça només hi havia un banc de pedra que l'envoltava i s’hi podia anar en bicicleta -.


Era una època molt pròspera per l’Agrupament: es van omplir totes les unitats – Estol, Secció-Esplet, Pioners i Clan (els noms amb què les anomenàvem en aquell moment) - amb un nodrit equip d’infants i de Caps.
La nostra Entitat es va fer seva la nova secció i la majoria de fills i filles de les famílies del Cercle en formaven part.
La SÍLVIA va fer molt bones amistats amb els membres de la seva unitat i va anar creixent i completant el recorregut fins a arribar a formar part de l’equip de Caps.
L’any 1977 es va formar el primer equip de bàsquet femení del Cercle i també s’hi va apuntar i participar activament.

Paral·lelament a aquestes vivències, va començar a fixar-se en el teatre. Poc a poc, s’hi va anar entusiasmant i va començar a fer-ne cap a l’any 78 amb 15 anys. Des d’aleshores i fins que va deixar de viure a Barcelona, no va parar. Li hauria agradat molt dedicar-s’hi professionalment i entrar a estudiar a l’Institut del Teatre, però els pares li van recomanar que, primerament, estudiés una carrera a la Universitat.

Va estudiar Geografia i Història – que era una altra de les seves passions - i, en acabar, va fer Història de l’Art. Aquest bagatge cultural li va aportar sentit crític i capacitat d’anàlisi dels personatges de les obres que va tenir l’oportunitat d’interpretar.
A més, era una lectora encuriosida per tota mena de temes relacionats, sobretot, amb les Humanitats.




A la Universitat també va aprofitar per fer teatre i l’assignatura d’Història del Cinema amb el professor Miquel Porter. Van rodar unes dues o tres pel·lícules. Una companya de la Sílvia ens comenta que eren assajos de migmetratges que pagaven entre tot el grup a més d’aportar-hi elements i recursos. Rodaven en espais comuns i en cases particulars. Diu que ho gaudien moltíssim i que la SÍLVIA tan aviat actuava com feia de script.

Una altra de les seves passions era la muntanya i, concretament, la comarca de Sobrarbe al poble de BOLTAÑA (Huesca). El seu avi hi havia nascut i hi tenia una casa, la qual es va convertir en un espai de trobada de la família, no només la més directa, sinó dels oncles i cosins. Per tant, hi passaven els estius i, durant l’any, hi anaven sempre que podien. La família va anar creixent i van ampliar la casa per cabre-hi tots.
la Silvia també va ser professora de Català i treballava per la Direcció General de Política Libgüística de la Generalitat i anava fent classes de Català pels Departaments. Es veu que en el de Treball hi havia un cap traspassat de l'Estat Espanyol que no hi havia manera que connectés amb el català i ens han explicat que, després d'haver fet classes amb ella, va comentar: "Es la única persona con la que he aprendido catalan y, "coño!". hasta me gusta. Es una profesora excelente!"
La trajectòria teatral de la SÍLVIA va ser espectacular. Com a actriu, tenia un gran talent per la interpretació, una excel·lent presència escènica i una gran capacitat per plantejar-se els reptes que li oferien des d’un criteri ben raonat i amb bon coneixement de causa. En aquest reportatge oferim una selecció.





A més, es mostrava molt interessada per altres àmbits del teatre fora de la interpretació i es va convertir en la perfecta ajudant de direcció i/o regidora. Era tan competent i responsable que els directors/es la volien sempre al seu equip tècnic. Això va fer que la seva consideració artística i personal no parés d’augmentar.
Va engegar dos projectes innovadors en aquell moment: d’una banda, durant una temporada va reunir un grup d’infants del Cercle per ensenyar-los tècniques teatrals i d’altra banda, es va dedicar a folrar, restaurar i arxivar un munt d’obres de teatre de manera meticulosa i ben presentada, tal com ella solia treballar.
(Per cert, aquesta feina es conserva en una de les habitacions del pis i seria una bona idea treure-li la pols i plantejar-se la manera de continuar-la.)
Per totes aquestes raons – i d’altres! – ens vam quedar molt sorpresos quan l’any 1992 va deixar caure la notícia que havia decidit fer un canvi de rumb a la seva vida i anar-se’n a viure al seu estimat paradís d’Osca. A la majoria de nosaltres ens va costar molt d’entendre fins que va compartir-nos que, des de feia uns anys, tenia una parella, ramader d’ofici, i s’hi volia casar. La feina d’ell, lògicament, era incompatible en viure a Barcelona i, per tant, ella marxava al seu poblet que es deia “Latorrecilla”.

El dia 12 de març de 1994 la SILVIA i el BENITO es van casar a l’església de Sant Pau del Camp i nombrosos amics del Cercle la van acompanyaren aquest dia tan feliç.
Des d’aleshores, vam perdre-hi força el contacte, però ella venia a Barcelona sempre que podia i no deixava de passar a veure’ns.
La seva il·lusió hauria estat poder treballar de professora de Socials a l’Institut d’Ainsa, però no va ser possible obtenir cap plaça.
No obstant i això, va continuar tan activa com sempre: va treballar un temps en una guarderia de Boltaña, va fer un programa de ràdio de recomanació de llibres, escrivia articles d’història en una revista de la comarca, va portar grups de teatre amb dones, grups de teatre amb infants... No s’avorria, vaja!

Es va adonar que a Ainsa no hi havia cap biblioteca - així com a Boltaña, sí - i es va proposar muntar-la i engegar-la. Hi va treballar uns quants anys fins que va sortir la plaça pública i la va ocupar una persona amb el títol de bibliotecària.
I el més important: va tenir dues filles, la MAR (1996) i la CLÀUDIA (1998). Fidel als seus principis, les va educar en català – tot i que l’entorn no ho facilitava – i cada any venia a veure L’Estel amb elles.


L’any 2009, només amb 46 anys, va rebre la mala notícia d’un diagnòstic de càncer de ronyó. Des del primer moment, va demostrar una actitud positiva i col·laboradora amb l’equip mèdic, el qual va intentar diferents tractaments per tirar endavant als quals ella responia amb un esperit lluitador.
En aquell moment, tornava a treballar a la guarderia de Boltaña i, per millorar la seva capacitació professinal en aquest àmbit, es va matricular a la UNED i s'estava treient el títol de mestra/educadora per a llars d'infants. Tot i conviure amb la malaltia, estudiava i baixava a Saragossa per fer els exàmens.
Cap al final del camí, només feia que demanar més temps, temps per dedicar a les seves filles, temps que, dissortadament, no li va ser concedit i se’ns en va anar molt més aviat del que desitjàvem.

Es van celebrar dues grans cerimònies de comiat, una aquí a Barcelona i una altra a Latorrecilla. En tots dos actes, d’acord amb l’estil i el lloc de cadascun, es va fer palès l’afecte i l’estima que tothom sentia per ella.
La mare de la SÍLVIA va passar una temporada amb les seves netes al poble i, quan va marxar, elles es van anar habituant a l'absència de la seva mare en companyia del seu pare i de la seva tia que vivia amb ells.
Les noies van acabar la Primària a Boltaña, van fer l‘ESO i el Batxillerat a l’institut d’Ainsa i els estudis universitaris a Barcelona vivint amb la seva tia Gemma. Una anècdota curiosa és que, en arribar a la Universitat, van haver d’aprendre a escriure en català perquè en sabien poc, atès qcue l’escolarització l’havien cursada en castellà. Als professors els va sorprendre perquè parlaven i llegien perfectament el català gràcies a la SÍLVIA.

Acabarem aquest homenatge amb unes paraules molt boniques que es van llegir a la cerimònia. Les va escriure l’Assun, una amiga de la família que també té casa a Boltaña i que resumeixen el tarannà de la SÍLVIA:
“La Sílvia ha fet anar el català i el castellà; Barcelona i el Sobrarbe; els museus i les llonganisses... amb la mateixa passió amb què va passar d´universitària a mestressa d´una enorme casa aragonesa.
La Silvia ha dubtat, com dubta tothom... però ha arriscat; la Sílvia ha trobat paranys, com molta altra gent, però els ha encarat. I un cop decidit, s´ha posat al volant i ha dut de viatge la gent que l´ha envoltada i l´ha feta passatgera i convidada i també protagonista de cada un dels seus viatges.
I tot allò que li agradava, les vivències, els amics, els llibres, els teatres i els carrers del seu barri van viatjar amb ella per permetre que el seu marit i les seves filles tinguessin a prop moltes, moltes, moltes més coses que les que ja tenien en aquella terra meravellosa que la Sílvia estimava tant.
I tot allò que era, la seva valentia i la seva decisió, han servit per empaitar tothom que l´estima a acompanyar-la fins aquí, admirant-la dia a dia... pas a pas.
Tothom hem d´estar molt orgullosos de la Silvia, l´hem d´explicar i fer-li propaganda, que li arribi ben fort que us va agradar molt viatjar amb ella en un trajecte llarg o en un de petit. Cal que ens assegurem que rebi, des d´allà on sigui, el caliu de la seva gent.
I el que potser ja li ha arribat és el caliu d´alguna bestiola de granja a la qual s'ha negat a dur a la cassola... que una cosa és ser valenta i decidida i una altra... veure-se-les amb una gallina grossa, grossa.
Hem tingut sort de disfrutar-la.”
Gràcies per aquestes paraules tan ben escrites. Sempre és propici recordar-nos dels amics; així continuen vius.

GRÀCIES, SÍLVIA, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!
A REVEURE!
コメント