L'ESPAI PEL RECORD (40)

PERE GURMACHES BAQUÉ (1933 - 2020)

El PERE GURMACHES és un dels personatges més carismàtics que ha viscut al Cercle i, això no obstant, actualment ja hi ha força persones a la casa que no saben qui és. Com a molt, els sona el nom i han sentit explicar algunes de les seves anècdotes.

L’objectiu d’aquesta secció de “L’espai pel record” és, justament, continuar donant vida a una colla de sòcies i socis que han deixat una empremta profunda a l’entitat.

Com a exemple, us comentem que ha estat l’únic soci de la casa a qui el Cercle li va atorgar una ajuda econòmica fins a la seva mort.

D’altra banda, a l’inici d’aquest article, hem fet servir el verb “viure” per referir-nos a la relació del PERE amb la casa. I és que, a més de ser-ne soci i treballar per a l’Entitat, ell hi vivia.

Però, qui era el PERE? Un home que, bàsicament, treballava amb les mans. Actualment, rebria el títol de cap de manteniment. Feia un munt de feines invisibles. Es dedicava a mantenir el Cercle en el millor estat possible i reparava, ordenava i netejava sense parar. Ja us podeu imagina que la feina no se li acabava.

AAquí veiem el PERE treballant acompanyat del Jordi Vilamú.

Gracienc de tota la vida, vivia al carrer Congost amb la seva germana Mercè, el seu cunyat Ramon Monclús i el seu nebot Lluís.

Mecànic de cotxes de professió, va patir un accident laboral greu quan, manipulant una màquina, se li va ficar un objecte dintre d’un ull i en va perdre gairebé la totalitat de la visió.

La seva rutina quotidiana consistia en anar a treballar al taller, dinar i a la tarda cap al Cercle.

A més del manteniment, es dedicava a construir elements escenogràfics que els directors li demanaven per a les seves posades en escena. Parlem en singular perquè, anys enrere, gairebé tots els directors de teatre eren homes. Ell no dissenyava cap escenografia, però les construïa. Tenia un caràcter impulsiu i més aviat eixut i esquerp i la primera reacció davant d’una demanda era dir que no, que no es podia fer o que portava molta feina. Quan es quedava sol i després de rondinar una estona, s’ho rumiava i acabava fent el que el director li havia encarregat.

Quan les dones van començar a dirigir teatre, encara li costava més de fer-los cas però, encara que fos rondinant, realitzava les comandes que li demanaven. Per l’època i per l’educació rebuda, feia comentaris masclistes de l’estil “Què fas aquí? Hauries d’estar a casa teva fregant plats” que ja, aleshores, no ens agradaven, però que li aguantàvem ja que era impossible canviar-lo i se li valorava la seva feina incansable.

Durant una temporada, el seu cunyat Ramon també treballava al Cercle fent una feina que li havia encarregat el Consell Directiu i que ara seria impensable: vigilar si les persones que entraven i sortien del Cercle eren sòcies o no i acompanyar-les a la porta de sortida en cas que no ho fossin.

Com que el PERE no venia del món del teatre, va aprendre a construir escenografies amb el Josep Gràcia, l’Isidre Comellas i el Jordi Vilamú, entre altres. El seu taller era a les Golfes. Hi tenia una gran taula amb les eines i les màquines i allà s’hi passava la vida.

En una ocasió, manipulant una màquina circular, es va fer un tall profund que li va afectar tres dits. Anava amb guants i es veu que un punt del teixit es va entortolligar amb la màquina i els dits van seguir. Es va fer una gran sangada, es va embolicar la mà com va poder i, d’entrada, no tenia cap intenció d’anar al metge fins que el van convèncer d’anar-hi.

Amb els anys, va “fer escola” i va ensenyar a nois joves a fer de maquinistes i a construir escenografies. Un d’ells era el seu nebot LLUÍS.

Tenia una manera molt peculiar d’expressar l’afecte. Valorava la gent que s’arromangava pel Cercle i que s’esforçava a agafar eines i a aprendre. A la seva manera força adusta, es feia estimar.

Està envoltat de col·legues: XAVI TORT, FEDE PUJOL, CARLES BELLOSTA, GEMMA MORILLO, CINTA PALET, JORDI VILAMÚ, ALBERT GRÀCIA, CARLES COMPTE.

Quan l’altre PERE, el VENTURA treballava com a cap de sala i construïen junts escenografies, sovint els sentíem discutir i feien riure molt. El GURMACHES era traçut i polit en els acabats, però no estètic i el VENTURA, en canvi, valorava més l’aparença i la bellesa dels objectes que havien de sortir a l’escenari.

Amb la reforma integral de l’edifici del Cercle, es va haver de buidar les Golfes i, durant una temporada, es va llogar un local al carrer Trilla per fer servir com a taller fins que es van poder ocupar els baixos que tenim en propietat a l’edifici limítrof amb el Cercle, al número 10.

Al PERE li agradava molt comprar eines i màquines noves que l’ajudessin a fer millor la feina. Cal dir que la majoria del seu material el va deixar al Cercle i estem fent servir moltes eines que eren seves i conservem autèntiques relíquies com la capsa quadrada de fusta amb les tatxes i unes alicates especials planes que són les que van millor per treure-les.

No cal dir que, quan es va jubilar del taller mecànic, encara estava més hores ficat al Cercle i venia també als  matins si bé és cert que, lògicament, cada vegada treballava més a poc a poc. A més, amb els anys, cada vegada sordejava més i calia aixecar el to de veu per poder parlar amb ell, la qual cosa dificultava una mica la comunicació.

Algunes mostres del seu treball les conservem i tenim presents, per exemple, en la col·lecció de cubs negres i en les tarimes de fusta que tant joc donen en els nostres espectacles teatrals i concerts de les corals.

Podem afirmar que el Cercle li va donar la vida. Estava a gust i era un lloc on se sentia segur. Era una persona molt autònoma i sempre va actuar lliurement i decidint què volia fer en cada moment.

Sempre deia que no s’havia volgut casar mai perquè hauria estat incapaç d’aguantar una dona i estava convençut que cap dona l’aguantaria a ell. Preferia tenir relacions puntuals sense compromisos.

Quan al Cercle hi havia menys feina, anava a donar un cop de mà com a maquinista a altres entitats i durant més de deu anys va anar de bolos amb el Josep Gràcia amb qui li unia una gran amistat. El Josep destaca també la seva immensa capacitat de treball i la confiança que inspirava la seva feina ben feta. I recordem que només s’hi veia d’un ull.

I a més de treballar, què li agradava al PERE? El teatre i el cinema. No es perdia ni una sola obra, assegut i enfilat al costat de la corda del teló. Quan ja no estava en condicions d’ocupar-se del teló, continuava veient totes les nostres obres des de platea. Quan li preguntàvem què li havia semblat, opinava de manera sincera, sense filtres, amb un punt de barroeria que a vegades feia molta gràcia i sovint expressava el que altres persones pensàvem i no ens atrevíem a dir: “Això, això, és una merda, això!”  “Què vol dir tot això? No he entès res!”

També li agradava molt jugar a la Play Station i tenia autèntica bogeria pel cinema. Tenia un reproductor de DVD i s’ho passava la mar de bé a casa seva veient pel·lícules.

Abans de la pandèmia, amb 85 anys, la seva salut es va anar deteriorant: va patir desmais, problemes de cor i li van posar un marcapassos. Cada vegada hi veia i hi sentia menys i caminava molt a poc a poc, però ell venia cada dia al Cercle i sempre trobava alguna cosa per fer.

En fer-se fosc, li costava tornar a casa. De manera espontània, va sorgir un grup de socis i sòcies que s’oferien a acompanyar-lo. Els més habituals que recordem van ser la Montse Farran, l’Isidre Comellas, el Joan Amat, el Guillem Peire, la Tanti Fabregat...

Els quatre mesos sense sortir de casa a causa del confinament van ser letals per a ell. El seu nebot LLUÍS el visitava i li portava menjar. Quan es va poder començar a sortir una mica, tant ell com el Guillem Peire l’anaven a veure i el treien a passejar, però es cansava molt. Els problemes circulatoris s’agreujaven fins que un dia va caure.

El LLUÍS el va acompanyar durant les tres setmanes que va estar hospitalitzat fins que va morir.

Recordem múltiples anècdotes, com per exemple el “Pere, teló!”. Quan la companyia havia acabat de saludar i esperaven la baixada del teló, els intèrprets murmuraven “Pere, teló!” perquè sempre anava un xic tard i es produïa aquell desconcert i buit en el temps durant la salutació.

Mentre pujava l’escala i es tirava un pet, deia a la persona que tenia darrera: “té, agafa’l”.

El Josep Gràcia explica que un dia li va caure un botó de la camisa i, a manca de fil, va fer servir un filferro prim per cosir-se’l i va dir “aquest, segur que no caurà més!”

Un altre dels plaers de la seva vida era menjar. Endrapava com un lladre i sembla que a casa seva la ballaven una mica magra. Per tant, quan sortien de bolo, es posava les botes. Expliquen que, després d’un dinar de dos plats i postres, li van preguntar “Pere, vols alguna cosa més?” i ell va dir “sí, un plat de macarrons” i se’l va menjar acompanyat amb un bon tall de formatge.

El cert és que va ser afortunat perquè sempre se li va valorar molt la feina i dedicació. Va rebre diversos homenatges en vida – alguns d’oficials i d’altres espontanis – i va ser tractat amb afecte i consideració per part dels socis i sòcies en general. Un exemple molt simpàtic va ser l’aparició del diminutiu “GURMI” com a nom d’una barca en la decoració del balcó de la nostra entitat en la festa Major de l’any 2009, el primer any que el Cercle va participar al concurs de balcons i portalades.

Una mostra fefaent és el que dèiem a l’inici del reportatge: és l’únic soci de la casa que ha cobrat una mena de “pensió” vitalícia. Ell ja cobrava un petit sou com a treballador. La iniciativa va sorgir de la Junta de Teatre d’aquell moment i la van proposar al Consell Directiu el qual va estar-hi d’acord i va sotmetre la proposta a l’assemblea general de socis, la qual va ser aprovada per unanimitat. Aquest reconeixement encara va provocar en el PERE un sentiment de responsabilitat més accentuat i va estar treballant pel Cercle mentre el cos li ho va permetre.

La seva mort ens va agafar l’any 2020 en ple període de restricció de les sortides al carrer. Com a entitat, també teníem les activitats restringides i estàvem una mica desconnectats els uns dels altres.

Roses a la porta per tenir-lo present.

En aquest context tan desencisador, el GUILLEM PEIRE i la CLARA MANYÓS van tenir la idea d'improvisar un senzill homenatge a la porta del Cercle la nit de la seva mort. Alguns socis i sòcies vam respondre a la crida i els vam agrair el detall.

Comptem amb la seva energia per la continuïtat i el bon funconament de la nostra entitat!

GRÀCIES, PERE, PER LA TEVA IMPLICACIÓ AL CERCLE!

A REVEURE!