Secció Corals: VIVACE. "TRUE COLORS"

L'espectacle de VIVACE es va articular a través d'un seguit de reflexions i traduccions dels textos de les cançons que interpretaven. D'aquesta manera, música, text, intencionalitat artística i coreogràfica tenien una coherència interna.

En aquest reportatge us reproduïm els textos que vam escoltar al costat d'unes quantes fotografies. Us recomanem la lectura dels textos. Expressen idees i vivències de manera clara i concreta i arriben molt endins.

Restem a l'espera de poder gaudir de l'enregistrament de l'espectacle.

PRÒLEG – TRENCAR EL SILENCI

«Hi ha un moment, just abans de parlar, en què tot és possible.

Un instant fràgil.

Un moment incert.

No sabem si algú ens escoltarà.

Només sabem que hi ha alguna cosa dins nostre que demana ser compartida.»

LA VULNERABILITAT I L’AUTENTICITAT

«Vam aprendre a amagar-nos.

A fer-nos petits.

A qüestionar-nos el cos, la veu, la manera de ser.

Ells deien què era acceptable.

Què era bonic.

Què era correcte.

I nosaltres callàvem.

Però sota tots aquells silencis hi bategava una veritat que pugnava per sortir. Uns colors que no s’havien esborrat.

Van aparèixer el dia que vam deixar de demanar permís.

Quan algú ens va mirar sense jutjar-nos.

Quan vam entendre que no calia fingir.

Una mirada neta ens recorda que la fragilitat no és una feblesa,

sinó una forma profunda de bellesa.»

«I quan aquesta veritat surt a fora, el cos respon.

El cos que hem criticat.

El cos que hem volgut amagar.

El cos que hem intentat corregir.

De sobte entenem que no és un error.

És casa.

És ritme.

És presència.

És alegria.

No necessita encaixar en cap motlle per tenir valor.

Existir sense demanar perdó també és una forma de llibertat.»

«Però no tots els espais són segurs.

Hi ha llocs on el judici fa mal.

On la diferència es converteix en motiu de burla.

On el silenci pesa més que les paraules.

El pati també pot ser un lloc de ferides:

mirades que exclouen,

rialles que assenyalen,

cossos que aprenen massa aviat a fer-se petits.

Posar-hi llum.

Dir-ho en veu alta.

És el primer pas perquè deixi de fer tant de mal.»

DESIG DE FELICITAT I RECERCA PERSONAL

«Després de la ferida, arriba la pregunta inevitable:

i ara què?

Què vol dir ser feliç quan ja sabem que el dolor existeix?

Potser la felicitat no és evitar el dolor.

Potser és decidir què en fem.

Deixar anar el que ens pesa.

Atrevir-nos a voler estar bé, encara que no tinguem totes les respostes.»

«Avancem perseguint imatges del que podríem arribar a ser.

Ens projectem cap endavant.

Però viure perseguint somnis també cansa.

Hi ha dies en què la il·lusió ens empeny.

I n’hi ha d’altres en què ens perdem

entre el que som

i el que voldríem ser.»

«Arriba un punt en què entenem que no tot es pot decidir amb el cap.

Hi ha canvis que passen pel cos.

Ens provem vides.

Maneres de ser.

Papers que a vegades ens queden grans

i d’altres que ens van estrets.

Ens traiem el que ja no ens representa.

Ens posem el que encara no sabem com portar.

I apareix la por.

La sentim.

Ens incomoda.

Ens fa dubtar.

Però la por no ve per frenar-nos.

Ve per avisar-nos que estem a punt de créixer.

Si, en lloc d’esquivar-la, l’agafem de la mà,

pot convertir-se en trampolí.»

L’ACCEPTACIÓ I LA CURA MÚTUA

«Estimar-nos no és agradar-nos sempre.

És saber escollir.

És saber posar límits.

És deixar de buscar fora el valor que ja tenim.

Acceptar-nos tal com som

és un acte de resistència

en un món que ens vol constantment insatisfets.»

«Però hi ha dies que estimar-nos no és suficient.

Dies en què el pes és massa gran

i la veu es trenca.

És llavors quan la presència de l’altre esdevé essencial.

No per solucionar.

Sinó per sostenir.

Per recordar-nos que no estem sols.»

«Donar-se a algú és un acte de valentia:

oferir la veu, el temps, la pròpia fragilitat.

Mostrar-nos de cap a peus.

Amb les llums i amb les esquerdes.

Perquè atrevir-se a ser un mateix davant l’altre

també és una forma d’estimar.»

CELEBRACIÓ I COMUNITAT

«Descobrim que el futur també s’escriu plegats.

Que hi ha paraules, gestos i cançons

que només existeixen quan es comparteixen.

Escriure junts és decidir que, malgrat tot,

la història continua.

I fer-ho en veu alta

és un acte de valor.»

«Caminar junts no vol dir que el camí sigui fàcil.

Vol dir que, encara que ens entrebanquem,

no caurem sols.

Que hi ha una força que neix de saber

que algú ens espera,

que algú confia,

que algú camina al nostre costat.

Si ens mantenim junts, no ens tombaran.»

«I, enmig de tot això, cantem.

No perquè la vida sigui perfecta,

sinó perquè la veu ens recorda que som vius.

Cantem perquè la música ens aixeca.

Perquè l’alegria també pot ser una decisió.

Un acte de resistència.

Una manera de dir:

seguim aquí.»

«I ara, quan tornem a mostrar els colors,

ja no ho fem sols.

Els colors que abans amagàvem

ara els compartim.

I quan es comparteixen,

il·luminen.

No només qui canta.

També qui escolta.»

EPÍLEG

«I no, aquesta història no s’acaba aquí.

Continua

cada vegada

que algú s’atreveix a cantar.»

ENHORABONA, VIVACE!

Continuem el reportatge amb les paraules d'agraÏment que va llegir el president del cor - Gaizka Andueza - en acabar l'espectacle.

"Bona tarda! Gràcies a tots i totes els qui heu vingut a veure’ns aquests dos dies. És un autèntic goig veure el teatre ple i sentir el vostre escalf des de l’escenari.

Volem donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquest projecte i que, amb el seu talent, dedicació i estima, han contribuït a fer realitat aquesta aventura.

• Al nostre pianista dels assajos, Jordi Llàcer, per acompanyar-nos durant tot aquest camí i posar música a tantes hores de treball compartit.

• A les persones que han donat vida a les meravelloses veus en off: Eduard Doncos, Sílvia Gómez i Maria Romeu. Gràcies per la vostra sensibilitat i generositat.

  
  

• A tot l’equip artístic i de vestuari, disseny gráfic, xarxes socials, arranjaments i dicció en anglés: Francis Beltran, José María Bernal, Cris Vidal, Mònica Sàmper, Oriol Bou, Anna Torrecillas, Laura Palmés, Bàrbara Acosta, Josep Antoni García Rami i Jordi Serarols per cuidar cada detall en la promoció i el disseny gráfic i visual de l´espectacle, i ajudar-nos a pujar a l’escenari sentint-nos tan guapos i guapes.

• A tot l’equip tècnic, Rafel Gràcia, Laura Domínguez, Ramon Rull i Marta Torrecillas, per la vostra professionalitat, la vostra paciència i per transportar-nos a llocs inimaginables amb una il·luminació tan màgica i especial.

  
  

• Un GRÀCIES, en majúscules, a les nostres coreògrafes, Cris Vidal i Mònica Sàmper. Som immensament afortunats de tenir-vos al nostre costat. Sovint no es veu tota la feina que hi ha darrere de cada moviment, de cada detall i de cada idea, però nosaltres sí que la coneixem i la valorem profundament. Gràcies per la vostra creativitat, dedicació i energia inesgotable.

  
  

• I, finalment, gràcies infinites, MIREIA SANS, per haver-nos convidat a viure aquest viatge que ha estat True Colors. Gràcies per omplir el cor de color, alegria i entusiasme, i per recordar-nos que la música també és un espai de trobada, d’expressió i de transformació.

  
  

• Aquest projecte no hauria estat possible sense vosaltres. Gràcies per formar-ne part.

I MOLTES GRÀCIES A TOTS I TOTES LES CANTAIRES!

ALBA VALÈNCIA, ÀGATA de LARA, ANGIE GARGALLO, ANNA MULLOR, ANNA TORRECILLAS, ANNA VILARDEBÓ, BÀRBARA ACOSTA, BEATRIZ GISBERT, CRIS VIDAL, DOLORS BALCELLS, ELENA PARDO, ELISENDA PINTÓ, EMÍLIA MILÀ, ESTHER ÁLVAREZ, EULÀLIA VILAGINÉS, EVA CONTRERAS, GEÒRGIA PICANYOL, GINA MARTÍ, ILÈNIA FUENTES, JUANA MARÍA, JUDIT PRATS, LAURA PALMÉS, MARIA ASTA, MARIA PIERA, MARIONA GUTIÉRREZ, MARTA ESTRADA, MÒNICA SAMPER, MONTSE FARRAN, NÚRIA PEDRAZA, NÚRIA PIERA, NÚRIA PORTABELLA, NÚRIA VILARDEBÓ, QUIMA GARCIA, REME FABREGAT, MARIA ROSA GÓMEZ, ROSER PASQUAL.

ALFRED GARCIA, ARNAU SABARTÉS, ARTUR COLL, EDU OLIVÉ, FRANCESC GÓMEZ, FRANCIS BELTRAN, GAIZKA ANDUEZA, IVAN TORRENS, JORDI SERAROLS, JOSÉ MARÍA ANGUITA, JOSÉ MARÍA BERNAL, JOSEP ANTON GARCIA, ORIOL BOU, ORIOL PALLARÈS, PAU ARASA, RAMON CUENCA, RAMON TREMOSA.

US DESITGEM UN BON ESTIU!