US AGRADA ESCRIURE?

L'ELISENDA o ELI SOLÉ és una caixa de sorpreses. Metge pediatre de professió i mare de dues filles, és una dona molt creativa. Li entusiasma el teatre, fa d'actriu, s'ha format en cursos d'interpretació i també escriu.

Ha respost a la crida que hem fet des del +Cercle durant aquest mes d'ABRIL i ens ha regalat uns quants contes. La setmana passada en vam publicar un i avui en publiquem un altre.

"EMILI"

I ara em diu la Montserrat, la nostra flamant pubilla, que arribarà tard. Com sempre. Li he dit que havíem quedat mitja hora abans que amb la resta, però tot i així farà tard. No em sobta, però m’irrita. Que arriba sempre a les vuit i deu a treballar? Li acabaran obrint un expedient. Que s’ha perdut tots els inicis dels festivals de les seves filles? Ah, doncs a la psicòloga les dues. Que gairebé no es divorcia perquè els advocats es van cansar d’esperar-la el dia de la signatura? Ja t’ho faràs. Però que faci tard a la meva festa, m’irrita.

No em miris així, Emili, saps que no exagero. Tu l’has vist arribar a l’hora algun cop? Que tinc raó, Emili. Tard a tot arreu. Però això sí, no va tardar ni un dia així que en va fer divuit en fotre el camp de casa. Per venir a casa sempre se li feia tard, però per marxar-ne, puntualíssima. Que no m’ho deia, però et volia perdre de vista, així t’ho dic.

En Josep. Sí, aquest fill que poc et miraves, m’ha trucat dient que la Maria Mercè ha preparat no sé quants entrepans i una quiche. Mira que l’havia avisat que volia fer-ho tot jo! Però no, de ben segur que li va dir a la seva doneta Mira, carinyu, la mare no podrà amb tot. Podries preparar alguna cosa de menjar? I la tòtila aquella haurà fet menjar per un regiment mentre li planxa les camises, li plega els calçotets i li aparella els mitjons. Serà burro, que no veu que n’està d’ell fins al capdamunt? M’irrita en Josep i m’irrita la Maria Mercè.

A veure, Emili. No em vinguis ara amb el discurs de la bona noia. Si jo no dic que no ho sigui, però creus que hi té alguna cosa, dins el caparró? Em refereixo a un cervell funcionant. Doncs no, Emili, no, no m’he passat ni un xic. Que el Josep va marxar amb la primera que li va fer cas, no s’ho va pensar gens. No van festejar més de tres mesos que ja buscaven pis. I aquella boda tan ràpida? Has fet comptes? Ja estava embarassada, ella. Quines ganes en tenia, de marxar de casa. A mi m’ho deia cada setmana: Fotré el camp d’aquí tant bon pugui! I ho va fer, i tant si ho va fer.

La Rosa? No em facis parlar de la Rosa, Emili. La nineta dels teus ulls vindrà amb aquell posat de perdedora. La cua baixa, els pantalons del Lidl i les ulleres enganxades amb cinta aïllant. Només entrar em dirà que no ha dormit bé i que té bosses sota els ulls. Doncs mira, nena, si no ho intentem no ens en sortim. Sempre amb aquestes ganes de cridar l’atenció, que ja ho feia de ben joveneta. Si tenia un examen, si no li feia cas el xulo de torn, si no li cabien els pantalons. Tot era un drama. Noia, que la vida s’ha d’entomar tal com raja. Potser per l’aniversari de la seva mare es digna a vestir-se i pintar-se una mica? O, com a mínim, intenta fer bona cara. M’irrita.

Ai, Emili, no se la pot tocar, la Rosa. Massa que la vas acompanyar a la vida. Que si la maneta pel carrer fins ben entrada l’adolescència, que si el gotet de llet a l’hora d’anar a dormir, que si les pessigolletes els caps de setmana. A ella no li agradava gaire, crec, perquè sempre venia corrent a abraçar-me després d’estar una estoneta amb tu. Que potser aquelles moixaines no eren del seu grat, Emili. Mira, una altra que va marxar a correcuita de casa.

En Joan encara no m’ha confirmat si ve sol o no. No sé per què tants misteris, Emili. Essent el petit de quatre ja podria haver-se adonat que jo ho veia tot, oi? De jovenet, que anava a estudiar a casa un amic. Als vint-i-cinc, que anava a compartir pis amb amics. Als quaranta, que un amic seu es trasllada a

casa seva perquè la dona l’ha fet fora. A veure, que creu que em mamo el dit, jo? Però si ja ho sé que és gai! A veure si per l’aniversari de sa mare s’atreveix a venir amb el xicot i ens deixem de tanta comèdia.

Mira, Emili, que part de culpa de tot plegat la tens tu. Que jo sé que més d’una bufetada li vas fotre. Perquè tu t’ho ensumaves això, oi? Vull dir això que li agradaven els nois. I per això aquells mastegots. És que no m’estranya que volgués marxar també. És clar que al noi li va costar una mica, fins als vint-i-cinc que no va poder. Però de debò que des dels disset que em deia que et volia perdre de vista.

Jo ja ho tinc tot a punt. Amb la maleïda artrosi he hagut de fer-ho tot per parts. Si trasllado més de tres cadires em fan mal els braços, si trec la cristalleria d’aquest coi de bufet em mata l’esquena i si m’he d’ajupir per agafar els plats de la vaixella del casori em cruixen els genolls. Casuntot, això de fer-se gran no m’agrada. Però la festa sí que la vull celebrar, i vull que hi siguin tots. Que em facin cas un cop a l’any no és demanar massa.

I tu aquí, mirant-me d’aquesta manera. Que no he trobat una altra fotografia teva on hi surtis més guapo. Què vols que et digui, Emili, doncs tampoc no eres el més agraciat de la colla. Però què havia de fer jo, quedar-me per vestir sants? Doncs no. I tant que vaig deixar que festegéssim, que ja en tenia vint-i-set, Emili. I ja ho sé que em vas triar perquè ja no n’hi havia d’altres. I per fer callar la gent. Que tot el poble n’anava ple de les teves trobades amb en Ramon, però tu vinga a repetir-me que era el

teu soci. Doncs soci o no, la gent no va callar fins que ens vam casar. I no et pensis, que vaig haver de dir a totes les meves amigues que eres tan bon amant al llit. I, la veritat? Un desastre, Emili, un desastre. Que el plaer me’l vaig haver de buscar sola. Ah, què et pensaves, que no ho feia? Doncs és clar que sí, Emili.

I tampoc és que portessis massa diners a casa, que no saps tu els malabars que feia jo amb el menjar. D’uns ossos en feia caldo, sopa, croquetes i encara l’estirava per amorosir l’arròs de l’endemà. I els entrepans dels nens sempre un parell de dits més petits del que demanaven. I la roba, Emili, la roba, que mai podíem comprar-nos res, no saps els sets que vaig arribar a cosir tres i quatre cops! I passejant-nos amb aquella tartana, que els quatre nens anaven darrere com sardinetes enllaunades. I els estius, Emili, els estius. Sempre aquell apartament minúscul de la teva tieta, que ni aigua calenta tenia (sort que era estiu), amb aquella platja infestada de gent.

Quan et vas morir, Emili, que no saps qui va venir a l’enterrament? Ningú, Emili! Només érem allà els teus fills i jo. I ells no paraven de dir que no hi volien ser. Però els vaig dir que era obligatori venir, a veure si els fills no han d’acomiadar son pare. Que ens han sortit rarets, Emili. A veure, que potser no

vas ser un pare modèlic, però d’aquí a no venir el dia que t’has mort. M’irriten, Emili.

I ara encara espero aquí, que arribin. He fet uns canelons dignes de Sant Esteve. Que setanta-cinc no se’n fan cada dia. I no sé si algú em portarà espelmes. L’altre dia la Montserrat em va dir que vindria però si xerràvem una estona tots cinc, que ara que no hi ets podrem parlar clar, va dir. I en Josep també

em va dir una cosa que no vaig entendre. Que seria el primer cop que vindria a casa sense pressa per marxar sempre i quan féssim net, que la roba bruta es renta a casa i que ja cal que la rentem. De què hem de fer net, Emili? I la Rosa, ai la Rosa. Que em va dir que esperava que li demanés perdó per tot el que havia permès. Però de què parla, aquesta boja? Jo li he de demanar perdó? A més, el Joan esperava que li donés una explicació per no haver-lo defensat mai. Jo, defensar-lo? Però de què? No els entenc, Emili.

Mentre vinguin el dia de l’aniversari de sa mare, el que vulguin. Que ara resulta que m’han de retreure coses, Emili, ells a mi! Si sabessin el que he hagut d’aguantar jo tots aquests anys. Que no ha estat fàcil ser la teva esposa, eh? Gens ni mica. Que no saps la feina que tenia, Emili. I tu que no ajudaves gens. Que pensaves que arribant a les nou tocades, fotent un crit al Josep, una carícia a la Rosa i una cleca al Joan ja havies fet la feina. I la Montserrat ni te la miraves.

Ja no parlem de mi, que ni hola a vegades. I jo ja havia fet feina, ja. L’esmorzar, el dinar i el sopar de tots. Les camises ben planxades, els pantalons amb la ratlla ben marcada. La roba cosida. I la casa neta com una patena, Emili. No em miris així, Emili, que mig borni que eres i en aquesta fotografia encara em fas sentir pitjor. És clar que potser se’t va espatllar la vista de tant mamar. Arribaves a casa

amb aquella catipén que feia caure enrere. Doncs que vols que et digui, Emili, ara que t’has mort ja et puc dir que m’he quedat tranquil·la. Que no ha estat fàcil tot plegat. És que tu també m’irritaves, Emili! Però què havia de fer, jo? Doncs fer veure que res, que tot plegat era normal. Perquè ara diuen aquestes generacions que potser el nostre no va ser el matrimoni més feliç. Doncs mireu, jovent, és el que hi havia, no es podia triar.

Mira, Emili. Que truquen a la porta. Quan marxin tots ja t’explicaré el que diuen i quines queixes en tenen, de mi. Només espero que algú porti les espelmes, Emili, que bé que me les mereixo. I si marxen d’hora, doncs millor que millor. Recollir la taula amb tots ells asseguts per aquí em molesta. Doncs sí,

Emili, tot plegat m’irrita no saps com. Que de tanta irritació m’acabaré posant malalta. Apa, Emili, et poso ben encarat cap a la taula perquè ens vegis a tots, ja parlarem.