US AGRADA ESCRIURE?

Avui publiquem l'últim conte de l'ELI SOLÉ. Esperem que us agradi!

RED FLAGS I MAGNESI

I es pot saber què coi hi faig aquí? Asseguda en aquest sofà fet de palets repintats, que serà molt modern però incòmode de collons. I esperant que em porti un còctel fet amb no sé què que de ben segur em pujarà directe del paladar al cap. Centra’t, Sofia, que no pots fotre el ridícul (més del que ja estàs fent). En quin moment he cregut que era una bona idea? El sopar aquest macrobiòtic m’ha caigut com un pastelot de ciment. I aquest sostenidor amb puntes que em pica, mecagoentot, tan bé que vaig amb els de cotó de color iaiona. Però si és que això és el que ets Sofía, una dona madura. I aquí jugant a les cites com una adolescent. Si fins i tot t’has posat ombra d’ulls amb brillantina. Quin ridícul. Si et

veiessin el Miquel i la Tanit... ja me’ls imagino: “Mama! On vas així? Que sembles dels Bee Gees!” Ben mirat, ni tan sols saben qui són els BG’s.

Has vist la decoració? A part del sofà només hi ha una tauleta d’Ikea amb un parell de cargols fluixos i una televisió que s’aguanta sobre dues piles de revistes velles. La paret del fons està plena de fotografies de noies traient la llengua, amb els dits en forma de V (no sé si de victòria o de la sèrie V), mig nues i abraçades o morrejant-se. Marededéusenyor. I ara mateix només puc pensar que el lluç que he comprat al matí era massa car i que crec que m’he deixat el formatge fresc 0% matèria grassa fora de la nevera. Aquesta pobra noia no ha menjat lluç des que va marxar de casa sa mare, segur. I el formatge fresc tant se li en refot si és 0% o amb un 60% de matèria grassa. És clar, amb la talla 36 que

deu dur no s’ha de preocupar de res. Això em recorda que hauria d’anar a treure’m aquesta faixa que m’amaga només el sacsó inferior però que m’està ofegant. Si m’ha convidat a casa seva, és probable que aquest plec abdominal no li importa massa, perquè veure’s, es veu d’una hora lluny.

M’excuso amb un “vaig al lavabo” en veu alta mentre ella és a la cuina fent els còctels. M’enduc la bossa per guardar-hi la faixa, per repassar-me el pintallavis i per contestar algun missatge del mòbil. Asseguda a la tassa del vàter repasso els whatsapp’s acumulats allargant el braç tant com puc per intuir el que hi posa, no m’hi veig. La Tanit em pregunta on és la seva samarreta vermella, en Miquel em comunica que anirà a fer unes birres al centre i que no sap si vindrà a dormir, en Joan m’ha enviat un àudio de vuit minuts on de ben segur s’excusa pel canvi de plans dels propers quatre caps de setmana. Els contesto a tots tres.

M’he deixat les ulleres de presbícia a casa, expressament per no semblar tan gran, però ara no m’hi veig per escriure. Envio tres àudios ràpids. “Tanit, reina, si no poses a rentar la samarreta estarà sota la pila que tens a la teva cadira de l’escriptori”. “Va bé Miquel, fes el que vulguis. Però demà dinem plegats que no et veig el pèl!”. “Joan, el que vulguis. Em fa mandra escoltar ara el missatge, demà serà un altre dia”.

En Joan, mare meva, si em veiés ara i aquí. Ja fa quatre anys que el vaig enganxar amb aquella noieta. Sempre he pensat que volia que l’enxampés per poder deixar-me amb una excusa vàlida. Bé, ell pretenia que el deixés jo. Però no, si volia abandonar-nos havia de ser valent, no pensava posar-li-ho fàcil. I mira’ns ara. Jo en aquest pis d’estudiants i ell compartint llit amb una joveneta i el seu bebè de cinc mesos. Com ens hem de veure. Si demà el truco i anem a prendre un cafè segur que riurem, els dos de tots dos.

Surto del lavabo i ella m’està esperant amb una copa gegant amb un líquid de color indefinit dins. Me l’ofereix i amb el primer glop sento que em crema tot el tub digestiu, sencer, de la boca al cul. Mare meva, no sé què deu dur això però no podré acabar-m’ho pas. Se m’acosta i es queda a dos dits de mi. És bonica, molt. I fresca, aquella frescor que encara mantenen les noies d’avui en dia a la trentena. Jo a la seva edat ja tenia en Miquel, treballava quaranta-cinc hores setmanals i mantenia la casa (al Joan li feia ben poc cas). En canvi ella em recorda a mi amb divuit. Em fa un petó i sento un corrent elèctric per tota l’espinada. Aguanto la respiració per amagar la panxa quan m’abraça.

El primer cop que ens vam petonejar amb en Joan vaig sentir la mateixa sensació. Però el primer cop que vam tenir sexe, vam fer l’amor. Ara mateix sento que si segueixo el camí que ha obert aquesta noieta, això serà només sexe, sexe i prou. La meva millor amiga diu que mai és sexe i prou. Doncs jo ara sí que ho sento així.

En menys d’un minut s’ha tret la samarreta i els pantalons. La tinc al davant en roba interior. Segueix petonejant-me. Però, noia, només puc pensar en la tona de roba que tinc per rentar i planxar després. I en què faré de dinar demà, que ha de ser bo perquè el Miquel el trobi atractiu i vingui a veure sa mare.

I que potser hauria d’haver entrat a l’habitació de la Tanit, recollir la roba i tenirla

a punt.

—Un moment, un moment... —li dic.

—Passa alguna cosa? Massa ràpid? Ostres em sap greu —s’excusa mentre es retira i es tapa, maldestre, amb la manta del sofà.

Soc incapaç de dir res més. Agafo la bossa amb la faixa i surto esperitada. Camino per la vorera amb pas lleuger i de sobte m’agafa un atac de riure quan em veig reflectida al vidre d’un aparador. Quina fila faig! Què hi pot haver més ridícul que tenir-ne cinquanta-quatre, dur una minifaldilla, pintar-se els morros vermells i dur brillantina als ulls. Tot plegat mentre no pots respirar per la maleïda faixa (sort que me l’he treta) i amb l’estómac cremant del sopar macrobiòtic i el combinat amb 99% d’alcohol.

La idea de l’aplicació de cites va ser dels meus fills. Em van fer un perfil i només els vaig demanar que no posessin mentides ni fotografies trucades.

Després de molts intents de quedar amb homes que mai no complien les expectatives, vaig decidir fer alguns canvis al perfil i posar que m’interessaven “home o dona”. Allò va ser obrir la capsa dels trons. Quin món tan desconegut.

Em considero una dona moderna per a la meva edat, però el que m’ha descobert aquesta aplicació m’ha deixat fora de combat. Està sent divertit, però també me n’he adonat de que vella soc. Quan vaig contactar amb aquesta noieta d’avui, vaig pensar que podria ser diferent. Han estat uns mesos francament interessants i, sobretot, molt divertits. Als nens no els he dit pas que xatejava amb una dona. Van de moderns però són molt més antics que jo. Però, ostres, quan m’he vist allà davant d’ella en roba interior, no ho he vist clar.

Arribo a casa i em trec aquestes sabates que ja m’han fet llaga. Crec que trucaré en Joan. El vaig odiar quan ens vam separar. Però ara riem junts. Quan es queixa del no dormir i de les glopades i bolquers de la bebè, riem. Si ara li explico que he quedat amb una dona riurà durant mesos.

He passat la cinquantena, estic divorciada, els meus fills adolescents només em volen per fer la bugada, el meu ex té un bebè, l’última regla que vaig tenir va ser fa més de dos anys i avui he intentat tenir una cita amb una noieta que diu “súper” i “red-flag”.

Res. Pastilleta de magnesi i cullerada de creatina i a dormir. Ja han estat prou emocions. Amb avui tinc l’any complet. Demà a pilates amb les amiguetes cinquentones, a riure del jovent que ara puja.