EDMON MARÉS PARÍS (1910 - 1987)
Va néixer al Port de la Selva. Quan era ben petit, junt amb els seus pares i germans, varen venir a viure a Barcelona, concretament al carrer Trilla numero 12. No podia tenir el Cercle mes a prop i aviat se’n va fer soci.
El seu pare es va morir quan ell tenia catorze anys. Llavors va haver de deixar l’escola i no va tenir l’oportunitat de fer estudis superiors. No obstant, tenia veritable passió per la lectura i era autodidacte.
Es va posar a treballar fins que als vint anys va haver d’incorporar-se a l’Exèrcit de Marina a Cartagena per fer el servei militar.
La seva futura esposa, la Maria Joseph, també vivia al carrer Trilla. Tots dos anaven al Cercle. Ell, fent teatre des de ben jove. Es van anar coneixent i es van prometre.
Llavors va venir la guerra i ell va marxar al front a la batalla de l’Ebre.
A l’agost de 1940, al cap de poc d’acabar la guerra, es van casar. Varen tenir dues filles, la Maria Carme i la Maria Assumpta. Elles van participar en moltes obres de teatre. Algunes vegades – poques – actuaven sota la direcció del seu pare però, segons expliquen elles mateixes, no els donava papers perquè volia evitar favoritismes.
En tornar de la guerra, va muntar una petita botiga al carrer Bretón de los Herreros. Arreglava sabates i molts socis del Cercle les hi portaven per posar talons o mitges-soles. Després d’uns anys, va tancar la botiga i va fer diverses feines fins que va treballar a l’Economat de l'Exèrcit de l’Aire.
Són moltes las activitats que el SR. MARÉS feia al Cercle. Va participar en moltes obres de teatre com a actor: “El gran Cardenal”, “Els savis de Vilatrista”, “Els Porucs” – obra que va servir per fer-li un homenatge -. Possiblement, el paper que més es recorda és el de “Naïm” a L’Estel de Natzaret junt amb el seu bon amic Enric Vinyals fent de Satanàs.
Com a director, recordem: “El avaro”, “El baile”, “El diario de Ana Frank”, “La oración de Bernardette”, “El motin del Caine”, “Nuestra Ciudad”, una obra de teatre de la qual estava enamorat.
També va dirigir sarsueles com “Los sobrinos del Capitán Grant”, “La cançó d'Amor i de Guerra” i, a causa d'haver fet sortir una senyera a l’escena final, la censura volia tancar el Cercle i, finalment, tot va quedar en una multa.
També va dirigir una revista musical que es deia “El Carrusel de Fantasía” i els més puritans de l’època de l'any 1956 es posaven las mans al cap per “atrevida”.
Totes les seves obres tenien molt èxit, però de la que se sentia més orgullós es de “Gente bien” de Santiago Rusiñol perquè varen concedir al Cercle el premi de teatre "Talia" atorgat per l’actor Paco Martínez Soria. Es va representar amb tot luxe de detalls i va ser un premi ben merescut.
Tenia fama de ser un director exigent i meticulós. Es preparava molt bé els assajos i s’ocupava personalment dels diferents aspectes que intervenen en el teatre: vestuari, escenografia, llums, accessoris i música.
Als 54 anys l’EDMON MARÉS va patir una malaltia cardíaca greu. Se li va obstruir una vàlvula i els metges, d’entrada, li van pronosticar tres mesos de vida. Va tenir la sort de viure vint-i-dos anys més, però va haver de baixar el ritme d'activitat per cuidar-se i va deixar d’actuar i de dirigir. No obstant això, els directors més joves d’aquell moment l’anaven a veure a casa seva i li consultaven dubtes sobre obres de teatre o aspectes de direcció interpretació.
L’ EDMON MARÉS va morir el 29 d’octubre de 1987. El seu enterrament va ser una gran manifestació d’amics i socis.
La seva esposa va tornar a venir al Cercle a veure teatre i a retrobar-se amb totes les seves amistats.
GRACIES, SR. MARÉS, PER LA SEVA APORTACIÓ ALCERCLE!
FINS SEMPRE!
Comments