LA LLETRA EMPIPADORA

Des de Cercle Comunicació (CC), hem decidit entrevistar la JOANA CANDELL i el JOSEP CAPDEVILA, propietaris de la botiga ARC IRIS situada a la plaça Trilla.

La proximitat del veïnatge ha propiciat que el CERCLE hagi establert lligams amb aquest establiment. Ha col·laborat econòmicament com a espònsor de les nostres temporades de teatre i el seu logo figura a la contraportada dels programes i, més important que això, tenim el goig de comptar amb la presència del JOSEP i la JOANA en els nostres espectacles.

Avui ens asseiem amb calma a xerrar una estona. La JOANA afirma que el comerç de barri té aquesta funció social de ser un punt de trobada dels veïns. La gent s’explica coses, comenta anècdotes que passen, fa safareig de temes del barri i és un espai de teràpia simpàtic i gratuït.

La JOANA i el JOSEP tenen a la ratlla dels 70 anys – ens ho han dit ells mateixos – i poca pressa per jubilar-se. Si bé rebaixen el ritme de treball – gràcies als dos dependents, el Toni i la Sílvia -  els agrada molt estar a la botiga. “És la seva vida”, afirmen. “També ho era pels meus pares”, comenta ella. Mentre es van trobar bé, els pares baixaven a la botiga i continuaven fent allò que més els agradava: tractar amb el públic i despatxar.

Fa unes setmanes que estan especialment il·lusionats amb la celebració de la festa del centenari. Ara bé; deixen molt clar que NO TANQUEN. Es mostren especialment contents i agraïts que, des del CERCLE estiguem col·laborant a fer lluir aquest esdeveniment.

Com recordem, la botiga de roba per a infants a l’altra banda de la plaça sí que la van tancar després de 40 anys. Ho van fer amb l’alegria d’haver tirat endavant un projecte paral·lel a la botiga històrica de roba d’home i trobant-se en bon estat de salut i d’humor. Com que la JOANA insisteix en que va ser molt feliç a la botiga, no ens podem estar de preguntar-li què la va motivar a plegar i ens contesta que tant les filles com els nets i netes li deien que havia de poder disposar de temps per ella i no estar tan lligada als horaris de feina. Reconeix que ha guanyat llibertat i que ara té més disponibilitat per seguir les activitats dels infants de casa.

Si ens fixem amb les fotos que tenen penjades, veurem que hi ha una vocal que apareix i desapareix d’acord amb l’època històrica.

La primera generació va obrir una botiga de mitges i mitjons l’any 1925 al carrer Gran (abans carrer Salmeron).

En plena Dictadura de Primo de Rivera es deia “ARCO IRIS” i els propietaris eren els avis de la JOANA, JOSEP RIERA MOLL i JOANA OBRÉ PROS.

L’any 1931, amb l’adveniment de la 2a República, la lletra “O” va saltar.

Poc abans de la guerra civil espanyola, FRANCESC CANDELL ESPONA entra a treballar-hi com a dependent. La botiga comença a ampliar la seva oferta afegint-hi camises i gèneres de punt. Com es pot suposar, durant la dictadura franquista, la maleïda “O” va tornar a figurar en el nom i s’instal·la en la seva ubicació actual a la plaça Trilla.

L’any 1947, el dependent i la pubilla dels fundadors – MONTSERRAT RIERA OBRÉ – es casen i regenten el negoci.

Ja són la segona generació.

L’any 1962 es fa la primera gran reforma i modernització de l’establiment lluint una imatge gràfica més moderna.

El matrimoni CANDELL-RIERA tenen un fill i una filla. Ella, la JOANA, afirma que estar a la botiga li ha agradat sempre, “que ho porta a la sang”.

Reconeix que els seu pares la van encaminar a dedicar-s’hi, però també li van facilitar que estudiés. Va fer turisme i, casualitats de la vida, va ser companya de la Roser Vilardaga, actual presidenta de A Tempo.

El seu germà és cardiòleg i s’ha relacionat poc amb la botiga.

La JOANA i el JOSEP es van conèixer fora de la botiga i, en un moment donat, ell va entrar-hi a treballar i tots dos en van prendre el timó cap als anys 70. Són la tercera generació.

Amb la mort de Franco, recuperem l’ús del català i la “O” del rètol torna a saltar. Està amagada en algun calaix hibernant i ningú té interès a recuperar-la.

Comentem què suposa tenir un negoci familiar. La JOANA diu que ho ha viscut tota la vida i que ho troba el “més normal del món”. Quan preguntem si és difícil treballar amb la parella, riuen i reconeixen que el seu negoci ha estat un “matriarcat”, que els homes s’hi han anat afegint i s’hi han trobat bé perquè s’hi han quedat. El JOSEP insisteix a dir que un dels trucs perquè funcioni, a més d’avenir-se, és fer-ho tot entre tots: fer de paleta, de pintor, de lampista, d’economista,... Les obres i reformes se les han fet sempre ells!

Parlem sobre la viabilitat de negocis com el seu. Afirmen que cada vegada els ho posen més complicat: moltes exigències, impostos i poca consideració dels estaments públics. Recorden que, anys enrere, la relació entre el comerç i els ajuntaments era més fluïda i respectuosa. I també passa que hi ha molts negocis que són franquícies de l‘estranger. Habitualment, aquests es queden al marge de les iniciatives del comerç de barri i no col·laboren en pagar les llums o el Trenet de Nadal per a la mainada.

Per acabar, els preguntem si hi haurà una “quarta generació” i tenen clar que no: les seves filles - MIREIA i CLARA - es troben a gust a la botiga, a vegades hi van a ajudar, però no tenen intenció de dedicar-s’hi. Ens diuen que, dels cinc nets que tenen, n’hi ha un parell que se senten atrets per la botiga, però encara són petits.

Els preguntem si els sap greu que no tinguin continuïtat  i com ho viuen. Diuen que tenen clar que totes les coses de la vida s’acaben i que, quan arribi el moment, ho viuran com el final d’una etapa vital. No tenen interès que el nom perduri sense ser-hi ells.

Ens acomiadem de la JOANA i el JOSEP. Se’ls veu satisfets de la seva botiga, il·lusionats amb el present, feliços d’estar junts i orgullosos de la família d’on provenen i de la que han format.

ENHORABONA, FAMÍLIA I PER MOLTS ANYS MÉS!