US AGRADA ESCRIURE?

MERCÈ SESÉ, membre de la secció de teatre, actua, dirigeix i escriu des de fa molts anys.

Forma part del Consell Directiu del Cercle i s'encarrega de la comunicació.

Mestra jubilada, també li agrada la música i l'activisme social i el paisatge del Baix Empordà.

MALVES

Ella té la sensació que ja no li queda ni un centímetre de pell sense besar. Recolzada a la seva espatlla, de perfil, li pessiga suaument el coll amb els llavis com un pardalet delerós de gotes d’aigua mentre amb la mà li acarona la galta i el pit fins que s’entreté en el ventre. Somriu i recorda que, anys enrere, tots dos estaven més prims. Els seus cossos han anat canviant i adaptant-se l’un a l’altre talment com empasten els colors dels instruments, i les mans saben on anar a raure per regalar-se mútuament benestar i plaer.

Surt a la terrasseta per contemplar la lluna més de prop, observa les malves dels testos i li ve un salt al cor recordant la confusió que s’ha produït a l’hora de sopar. Eren en un restaurant, dreçat damunt d’un turonet, en una taula a l’aire lliure des d’on, a l‘horabaixa, es divisava un paisatge espectacular amb un cel blau que s’anava tenyint de taronja mentre el sol feia la seva retirada cap a muntanya. Més enllà dels arbustos i de les torratxes plenes de malves que guarnien la barana, s’estenia una llenca de platja estreta pràcticament buida. El poble es badava davant dels seus ulls i les casetes blanques s’enfilaven carrers amunt harmònicament, sense voler competir en alçada amb la punta de la torre del campanar de l’església, mentre els esvorancs foscos de les portes i finestres miraven cap a l’aigua blava, intensa, buida de barques més enllà dels pins.

Ella li ha recordat que, vint anys enrere, havia estat un cap de setmana amb dues amigues en aquest mateix hotel on ara estan passant la nit i que es va enamorar bojament d’aquest indret de la Costa Brava. Hauria desitjat tornar-hi amb ell, però la rutina  del dia a dia li ho havia fet posposar. Ara, amb l’excusa d’un regal pel casament, ha tingut clara la destinació per suggerir-l’hi. Ell, sorprès, ha dit que no recordava quin cap de setmana  havia sortit fora.

Ella s’ha adonat de seguida que ell no coneixia aquesta informació perquè li havia mentit quan li explicà que passaria el cap de setmana en un curs intensiu de violoncel. Encara se li fa un nus a l’estómac quan ha notat que, empesa per l’excepcionalitat del moment, per la lluïssor dels seus ulls contemplant-la amb tendresa i també per l’efecte del cava que regava el sopar a base de peix de roca, havia abaixat la guàrdia i havia obert la porta a desvelar un episodi que hauria volgut continuar mantenint en secret. L’ha hagut d’obrir i, com és habitual,  ell l’ha escoltada i l’ha entesa.

Torna a entrar a l’habitació i se’l mira. La il·lusió de ser mare d’un fill dels dos no li ha desaparegut mai del tot. Conviu amb una presència íntima, petita: hi parla, l’escolta, es deixa gronxar, fantasieja i s’hi refugia sense confondre’s amb la realitat.

Li ha explicat que només una vegada havia decidit fer realitat la seva il·lusió.

Si li ho havia amagat era perquè tots dos sabien que havia de ser ella qui en prengués la iniciativa. Ell ja tenia un fill , en tenia cura, mantenia una relació cordial amb la seva mare i a ella li havia deixat clar que no volia tornar a ser pare. La feina com a director de l’orquestra l’absorbia de tal manera que no entrava en els seus plans arriscar-se  a repetir aquesta aventura, ni amb ella ni amb ningú.

Torna a observar les malves de més a prop, les olora i somriu i s’enrojola quan recorda com n’estava, d’enamorada i de decidida a anar-li al darrera. Era molt més jove que ell quan va entrar a l’orquestra, però va tenir clar de seguida que ell era la persona amb qui volia viure. Li ho feia saber sense embuts i en qualsevol ocasió propícia. No li va ser fàcil. Se’n va sortir; el mur de resistència va caure al cap d’uns quants anys i la trobada amorosa va culminar i satisfer un munt d’expectatives i de pulsions soterrades. Van fer un equip cohesionat en la feina, en la música i en la vida. En tot, menys en el projecte de ser pares junts. Ell era sensible al seu desig i li prometia companyia, consell i ajuda, però no corresponsabilitat.  

Ella va iniciar un procés d’inseminació artificial sense ell. Amb el suport de dues amigues, va fer consultes i visites a una clínica, es va fer el tractament hormonal subcutani de quinze dies, va demanar la inseminació amb la mostra d’un donant anònim per un divendres amb la idea de passar el cap de setmana fora de Barcelona fent repòs. Les amigues van suggerir d’anar a un petit hotel en un indret paradisíac per descansar i pair l’experiència. Ella se sentia forta i estava convençuda de l’eficàcia de la intervenció.

Estirada a la llitera, al costat de la infermera que l’atenia i li deia amablement que tot estava a punt, es va començar a trobar malament.

De cop i volta, notava que li faltava l’aire. Respirava ràpidament pel pit amb la boca oberta. Volia moure el cap i els braços i no podia. Sentia que s’estava fonent, desintegrant. Els batecs del cor li ressonaven a les temples. Els notava a la nou del coll. Volia parlar i no li sortia la veu. La infermera intentava calmar-la amb un to tranquil·litzador. Ella movia el cap de manera compulsiva d’una banda a l’altra. Debades, la infermera va aconseguir que compassés la respiració. Finalment, ella es va  incorporar i saltar del llit. Va forfollar una disculpa, es vestí i fugí.

Les amigues que l’esperaven al vestíbul copsaren el seu trasbals i van entendre que no volia tornar a casa sobretot quan, incapaç de pronunciar cap paraula, va esclatar a plorar. Es va arraulir al seient de darrera sanglotant durant tot el viatge. En arribar  a l’hotel, va dormir un munt d’hores.

-        Hi he renunciat. Era un despropòsit – va dir a mitja veu quan es va deixondir.

Havia après la grandesa i la misèria que suposa haver d’escollir.

No pot evitar d’emocionar-se en remembrar aquell cap de setmana de dol.  La fragilitat i delicadesa de les malves li fan pensar en la mort, però el record d’aquest bellíssim poblet l’ha acompanyat sempre. 

Ara, molts anys més tard, quan han decidit casar-se i els músics de l’orquestra els han preguntar on voldrien passar un  cap de setmana per fer-los un regal, ella no ho ha dubtat: a Calella de Palafrugell.

Durant molt temps  se sentia culpable i demanava perdó a la seva criatura imaginària per no haver-li ofert la possibilitat de néixer.  Li explicava que no hauria volgut penedir-se d’haver-la tinguda en els moments que s’hagués trobat sola a l’hora de viure i decidir. Amb el pas dels anys, aquella criatura va anar adoptant formes, cares, gèneres, expressions, tarannàs de l’alumnat amb qui tractava cada dia per ensenyar-los música i hi pensava quan, amb respecte i dolçor, els plantava la llavor de l’art i de la sensibilitat.

Ara el mira, es torna a ajeure al seu costat i l’abraça per l’esquena. Encaixen. Sap perfectament que no té tot el què vol, però és feliç.