ESPAI PEL RECORD (39)

MANOLITA QUINTANA LANZACO (1923 - 2018)

La MANOLITA era la filla gran d’en GIL QUINTANA BADAL a qui se li va dedicar un reportatge en aquesta secció https://www.elcercle.cat/post/espai-pel-record-3 i de la senyora MONTSERRAT LANZACO GREZNER.

Tenia una germana força més jove que es deia MONTSERRAT (1931 – 2017).

La família era gracienca de tota la vida i, de les dues germanes, la MANOLITA va ser la primera que va seguir els passos del seu pare al Cercle i participava amb ell en activitats relacionades amb el teatre i la catequesi.  

De ben jove, la MANOLITA es va casar amb l’ANTOLÍN GONZÁLEZ i va tenir sis fills, de la qual cosa es dedueix que tenia molta feina a casa seva. Això no obstant, seguia connectada amb l’entitat i hi assistia com a públic dels espectacles o donant un cop de mà en qualsevol cosa que es necessités.

La seva germana MONTSERRAT era soltera i treballava al despatx d’una botiga d’electrodomèstics i, de jove, no estava tan vinculada al Cercle.

Amb el pas dels anys, van morir els seus pares, els fills es van fer grans i la MANOLITA cada vegada venia més sovint al Cercle. El seu marit i ella es van fer molt amics del FREDERIC TORT i la QUIMETA DOMÈNECH, a qui també se’ls va dedicar un reportatge d’aquesta secció https://www.elcercle.cat/post/espai-pel-record-22-i-23 Junts, participaven en les festes i concursos de Carnestoltes i d’altres activitats socials.

Amb el temps, el seu marit venia menys i, en canvi, va engrescar la MONTSERRAT a compartir l’entitat amb ella. Les vèiem molt sovint col·laborant en el vestuari de l’ESTEL i sortint-hi fent de pastores o algun paperet. Les dues havien heretat del seu pare la passió per l’ESTEL i, fins al final, van estar al peu del canó oferint el seu temps i energia a fer-lo ressuscitar any rere any. La MANOLITA, a més, va motivar les seves filles, GEMMA, ROSA MARIA I MARIA ÀNGELS, a sortir-hi durant uns quants anys.

A més, feia propaganda de l’ESTEL a tot arreu amb el seu bon amic CAMIL MARTÍ, qui també té un lloc en els reportatges d’aquesta secció https://www.elcercle.cat/post/espai-pel-record-12-i-13

Anaven a enganxar cartells o bé es disfressaven de dona i home anunci i anaven pel carrer sense cap vergonya.

Les germanes compartien juntes tardes de diumenge jugant al Rummikub amb la QUIMETA i les germanes GRÀCIA - la MONTSE i l’ÀNGELS -.

Ara bé; allà on es lluïen de debò les germanes QUINTANA era en el Carnaval: tant si es disfressaven elles dues com si disfressaven els seus fills, primerament, o els seus nets, anys després, sempre causaven sensació pel disseny, l’originalitat o la realització de les disfresses. Tothom les esperàvem amb curiositat. I no només com a participants, sinó que elles va potenciar el carnaval d’adults i van impulsar el Carnaval Infantil. S’espavilaven per trobar espònsors que els regalessin obsequis per la canalla perquè al Cercle no li costés tants diners l’organització.

Una de les innombrables disfresses de la MANOLITA.

Respecte a les festes de Carnaval s’explica que, un any, ella i la MONTSERRAT es van disfressar de “Dames d’Elx” i es van fer els rínxols amb càpsules de Nespresso. A mitja rua es va posar a ploure a bots i barrals. Els companys les volien acompanyar a casa perquè no es refredessin, però elles van voler ser-hi fins al final.

La MONTSERRAT també gaudia molt de la vida social al Cercle i, encara que fos una mica a l’ombra de la MANOLITA, venia a veure els partits del Barça, es quedava a sopar amb la colla d’amistats i també va participar en alguns espectacles de teatre com a comparsa i s’ho va passar molt bé.

Per cert, en els partits del Barça la MANOLITA no l’acompanyava perquè era “perica” anant en contra de tota la seva família.

Per a la MANOLITA el Cercle era la “seva segona casa” i, sobretot, en quedar-se vídua, s’hi va implicar de manera activa. Formava part de les comissions de L‘ESTEL que s’organitzaven i també va sortir en altres espectacles com “El Somni d’una nit d’estiu” dirigit pel Leo Quintana del grup de dansa Enèssim, fent de cor a les sarsueles i fent paperets en alguns musicals, com la seva còmica intervenció a “Somriures i llàgrimes”.

I no cal dir que va continuar arreglant o dissenyant vestuari quan se li demanava i deixava roba i disfresses pròpies sempre que es necessitaven. I va cosir la cortina americana de l’escenari que no era poca feina.

Veiem la MONTSERRAT acompanyant la MANOLITA disfressada.

Una altra tasca que la MANOLITA feia amb molt de gust era la de sagristana o escolaneta de les misses setmanals que se celebraven al Cercle els dissabtes al vespre. Era una dona de profundes conviccions religioses i, a més del Cercle, ajudava a la seva parròquia, Santa Teresita, on feien la missa en castellà. D’aquí ve una de les seves anècdotes més celebrades quan un dia va dir pel micròfon als feligresos “acuéntense conmigo”. L’únic que pretenia era que la gent s’acostés als primers bancs, però no sé com s’ho van prendre.

Ara bé: què més tenia d’especial la MANOLITA que va despertar l’afecte de tothom i que es va fer mereixedora de diversos homenatges populars tant en vida com després de morir?

Ho podríem resumir en tres raons: la simpatia, el sentit de l’humor i la dedicació als altres.

Respecte a la simpatia, podem afirmar que sempre regalava somriures. Com hem dit, el Cercle era com la “seva segona casa” i, per tant, tots els qui en formàvem part érem persones a qui apreciava de cor. Es feia estimar i era molt agradable gaudir de la seva companyia. Quan entràvem al Cercle i ens la trobàvem asseguda al bar xerrant i rient amb algú, nosaltres també ens sentíem més “com a  casa”.

Respecte al sentit de l’humor, ens regalava bromes i acudits a raig. Molts d’ells eren tirant a verds i això encara feia més gràcia venint d’una senyora gran. Treia la punta còmica a les situacions que l’envoltaven de manera divertida i encertada, començant per ella mateixa, ja que era la primera persona de qui se’n reia. Sabem que, en una ocasió, un parell de socis la van enregistrar en casset mentre explicava acudits. No hem trobat aquesta relíquia. Si algun lector en sap alguna cosa, que ho digui perquè estaria molt bé recuperar-lo.

Les anècdotes còmiques protagonitzades per ella són incomptables. Quan encara vivia l’ANTOLÍN, ens explicava que, si arribava molt tard a casa i ell dormia, entrava a l’habitació de puntetes i endarreria el rellotge de la tauleta de nit. Si ell la sentia i es despertava, li deia: “com és que vens tan tard”? i ella li ensenyava el rellotge i li contestava “no n’hi ha per tant...”. Mai hem sabut si era veritat o no però, explicat per ella, feia petar de riure.

Quan sortia a repartir propaganda de les obres de teatre o de l’ESTEL, deia que se n’anava a “fer cantonades”. Quan al vespre marxava cap a casa deia que “aprofitava l’hora dels violadors, a veure si hi havia sort”. Aquest comentari, perquè faci gràcia, s’ha de posar en boca d’una senyora de 90 anys i vídua. Li agradava repetir-lo perquè tots rèiem.

Quant a la dedicació als altres, procurava estar per tothom; si sabia d’algú que estava malalt, li trucava o l’anava a veure, felicitava els sants i aniversaris per telèfon, tenia un detall pels nadons del Cercle i, als darrers anys, va agafar el costum de pujar a l’escenari d’espontània i, després dels aplaudiments finals, en veu alta i clara donava les gràcies a la companyia i recordava al públic que “té molt mèrit això que acaben de veure. Aquests senyors no són professionals i hi dediquen moltes hores, sobretot a les nits. I l’endemà els sona el despertador per anar a treballar...”

Quan va començar l’ESPAI DE LA CALMA durant la Festa Major de Gràcia, se li va fer un reconeixement públic i se la va fer pujar al petit escenari del nostre carrer.

I l’any 2013 amb motiu del seu 90è NIVERSARI, se li va organitzar una gran festa. Podem recuperar el record d'aquest dia gràcies a l'arxiu de fotos del Xavi Gómez.

Vista panoràmica de la gentada que esperava l'arribada de la MANOLITA per felicitar-li l'aniversari.

Arribada triomfal en un cotxe d'època, gentilesa del Francesc Góngora, que la va anar a buscar a casa seva.

Es va instal·lar el "tron" al mig de la platea amb el públic al voltant.

 Un grup de persones van oferir-li un espectacle de varietats on hi intervenien personatges de l'ESTEL.

Com que sovint deia que li agradaria que els “homes guapos” del Cercle li fessin un “full monty”, uns quants van decidir sorprendre-la i dedicar-li un “striptease” quedant-se en calçotets. Eren el CESC CARRERES, POL QUINTANA, SERGI NÚÑEZ, ORIOL RISSEC, ANDREU MONRÓS, JAUME GÓMEZ.

La MANOLITA amb els seus amics ÀNGELS GRÀCIA, QUIMETA DOMÈNECH I FREDERIC TORT.

Poc després, amb plenes facultats i amb la intenció de no donar feina, va decidir anar a viure a una residència. Es va instal·lar a Domus Vi Residència Regina. Allà va coincidir amb el seu amic FREDERIC i ens consta que se’n va ocupar molt. No cal dir que, en poc temps, es va convertir en la “Reina de la residència”: organitzava, participava i continuava repartint alegria per allà on passava.

La MONTSERRAT va morir l’any 2017 i la MANOLITA va tenir un gran disgust. Va emmalaltir i va patir una sèrie d’ingressos hospitalaris. Va anar perdent la mobilitat i sortia al carrer amb cadira de rodes.

De passeig pels carrers guarnits de Gràcia.

Un cop més, de manera espontània, els socis i sòcies van muntar un grup de whatsapp que es deia “Manolita, com estàs”? amb unes 100 persones apuntades. Allà seguíem de prop la seva evolució. Ens n’informaven la família i alguns socis més íntims. A ella li agradava enviar-nos missatges de veu on sempre ens donava les gràcies per l’interès que sentíem per ella i expressava el desig de tornar aviat al Cercle.

Estava a punt de complir 95 anys i, quan estava d’humor, deia que li agradaria que li repetissin el “Full Monty” però aquesta vegada de manera integral. Bromes a part, un grup de socis estava pensant quina sorpresa oferir-li pel seu aniversari, però no hi van ser a temps perquè va morir una setmana abans.

Al cap d’uns mesos de la seva mort, un grup de socis i sòcies es van reunir per preparar-li un comiat especial amb tocs d’humor. Vam celebrar la festa a la platea amb l’assistència dels seus fills i filles i una nodrida representació de gent del Cercle.

Pel que recordem, el JAUME GÓMEZ va fer de mestre de cerimònies, es van passar fragments de vídeo amb les seves intervencions en espectacles, vam cantar la cançó de l’ESTEL “Ompleni el temple un càntic de plaer”, el CARLES RUBIO va recitar un fragment del personatge del Jonàs també de l’ESTEL, el GUILLEM PEIRE i la MERCÈ SESÉ van representar una escena còmica i picantona del musical “BESOS” estrenat aquella temporada i el seu fill NITUS va parlar en nom de la família.

Vam passar una tarda molt agradable plorant i rient en la seva memòria i recordant que la vida és una comèdia. Quina manera tan bonica de tancar una trajectòria vital. Enhorabona!

GRÀCIES, MONTSERRAT, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!

GRÀCIES, MANOLITA, PER LA TEVA APORTACIÓ AL CERCLE!

A reveure!